David Pagès i Cassú / Girona – Pilar Benejam Arguimbau (Ciutadella, 1937) és una persona referencial en el món educatiu del nostre país. El 1955 es graduà en magisteri a l’Escola de les Illes Balears; el 1960 es llicencià en pedagogia i el 1963, en història a la Universitat de Barcelona (UB). Una trajectòria amb resultats molt brillants que culminà el 1985, quan obtingué el doctorat en pedagogia cum laude i premi extraordinari amb una tesi doctoral sobre la formació del professorat, camp en el qual ha estat sempre molt activa i ha fet nombroses aportacions.
Igual que el seu familiar llunyà Joan Benejam Vives (Ciutadella, 1846-1922), per la banda Vives, també pedagog, creu en la dignitat de tota persona humana i en la necessitat d’una escola de qualitat per a tothom com a mitjà per a regenerar la societat. Begué de les fonts de l’Escola Nova i l’Escola Activa. Conegué el Moviment de Renovació Pedagògica Rosa Sensat, amb el qual se sentí molt identificada.
Com a mestra guarda un record molt especial del seu pas per les escoles Costa i Llobera i Talitha, ambdues a Barcelona. El curs 1971-1972 inicià la seva etapa com a professora universitària, a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), on, fins a la jubilació, el 2008 —des del 2004 com a emèrita—, impartí disciplines diverses i desenvolupà càrrecs de responsabilitat. Durant molts anys exercí com a catedràtica de didàctica de les ciències socials. En el període 1974-1979 es feu càrrec de la direcció de l’Escola Universitària del Professorat d’EGB, coneguda com a Escola de Mestres de Sant Cugat. I del 1994 al 1998 assumí la direcció de l’Institut de Ciències de l’Educació.
La tasca professional duta a terme durant dècades; la seva condició de conferenciant, coordinadora de cursos, investigadora… i els molts estudis publicats en forma de llibres, li han valgut nombrosos premis i distincions. De tot plegat en parlem en aquesta entrevista, de les respostes a la qual es desprèn que continua atenta —ben atenta— als canvis educatius actuals.
Quins atributs destacaria dels seus pares?
El meu pare era un home d’una gran vitalitat, simpàtic, amant de la caça, la pesca i sobretot de la pintura. Em va ensenyar a veure la bellesa de les formes, dels colors, i la llum dels paisatges de Menorca. La mare era una senyora de la seva època que ens estimava molt i feia unes puntes de boixets magnífiques. Algunes són al Museu de Puntes de Catalunya. Era molt creient.
Què la portà al món de l’ensenyament?
Mai no em van preguntar què volia estudiar. Estava assumit que després del batxillerat elemental, una noia havia d’estudiar per a mestra. Jo hi estava d’acord perquè, per experiència, era conscient que els mestres eren la peça clau per a millorar l’escola que jo havia tingut, i havia comprovat la importància que tenia trobar-ne de bons.
Treballà en diferents escoles… I l’any 1971 entrà a la Universitat.
Sí, l’Enric Lluch em va proposar fer classe al Departament de Geografia de la UAB. Primer compaginava l’escola i la universitat; més tard, ja no va ser possible. Els recordo com a feliços, els anys que vaig estar al Departament de Geografia. Vaig aprendre molt dels companys i hi vaig trobar molt bons professionals i amics. Tanmateix, quan es va crear l’Escola de Mestres de la UAB —dirigida per Josep Pallach, Maria Rúbies i Marta Mata—, vaig saber que havia de passar a treballar-hi perquè el que més m’importava era la formació del professorat, que sempre he considerat la peça clau de qualsevol reforma educativa de qualitat, i aquesta reforma era, al meu entendre, la condició
de possibilitat de la democràcia. També, durant anys, contractada per l’Escola de Mestres, vaig fer l’assignatura de didàctica de la geografia, tant teòrica com pràctica, als estudiants de cinquè curs del meu antic departament, al qual sempre m’he sentit vinculada.
Vostè sempre ha estat convençuda que la formació del professorat ha de ser teòrica i pràctica.
Sí. Teòrica perquè cal saber quina formació volem i per a quina societat. Pràctica, perquè no ensenyem el que sabem, sinó el que els alumnes necessiten i poden aprendre. La Universitat tendeix a valorar més la teoria i sempre he intentat demostrar la necessitat que els formadors tinguin un bon coneixement i una important experiència docent. Estic convençuda que el fet de poder elegir el professorat que reunia aquestes dues condicions va ser el secret de l’èxit de l’Escola de Magisteri de Sant Cugat. Sempre he cregut que havíem de formar mestres conscients de la dignitat i de la importància social de la seva professió i, alhora, capaços de portar aquesta teoria al camp concret de l’aula.
En poques paraules, podria fer una valoració del panorama educatiu català? En què exceŀleix? Què li manca?
És una pregunta difícil de contestar perquè ja fa anys que estic jubilada. Al meu entendre, i em puc equivocar, tenim docents i escoles que treballen molt bé, però, salvant sempre una minoria, l’educació a Catalunya no ha aconseguit la qualitat desitjable. És veritat que s’ha resolt el tema de l’escolarització de tota la població fins als 16 anys, que hi ha una ràtio adequada d’alumnes per classe… També un horari i uns salaris correctes, però no hem assolit una escola de qualitat.
Per què ho diu?
Ho demostra el grau de fracàs dels alumnes i d’abandó i desafecció escolar. Jo diria que tenim tres problemes importants: primer, fa falta una bona formació del professorat. Segon, la burocràcia ofega les millores pràctiques i la llibertat docent. Tercer, perquè, en general, els qui fan les lleis i tenen la responsabilitat política de l’educació no han estat mai mestres ni bons docents. El que valora l’acadèmia són les publicacions i la recerca i s’han oblidat del coneixement pràctic professional. La societat en general pensa que, qui sap, sap ensenyar, i això no és cert. Ningú pot ensenyar el que no sap, però això no basta.
Quin perfil ha de tenir un bon docent?
Aquest és el tema de la meva tesi doctoral. I també la proposta que vàrem fer al Ministeri el grup XV, amb motiu de voler reformar la Universitat i coŀlaborant amb persones tan preparades i estimades com Gimeno Sacristán, Ángel Pérez i Jaume Sarramona. Proposàvem que un bon docent ha de tenir una cultura bàsica general àmplia per a entendre el món en què viu i veure que tots els coneixements es relacionen i es condicionen. Per això demanàvem que, per a ser mestres, fessin abans una diplomatura universitària de tres anys amb cursos comuns i una lleugera especialització per preferències o a fi de suplir mancances. Seguidament, dos anys d’estudis professionals teòrics i pràctics, amb temes comuns a totes les especialitats i altres d’específics segons les edats a les quals s’havien de dedicar. Proposàvem un últim curs de pràctiques guiades, però amb responsabilitat, i la possibilitat d’entrar directament al funcionariat, un cop superades amb èxit. També consideràvem una segona oportunitat per a poder superar les dificultats i passar unes oposicions.
I un bon alumne?
Un estudiant que pretén ser mestre ha de ser una
persona que valora la professió com un camí de realització personal i de servei social. Els mestres mai no en sabem prou, ni d’allò que ensenyem ni de com ho fem, de manera que no hi ha lloc per als superbs. Sap que s’aprèn estudiant, reflexionant i formant equip amb els altres companys i està convençut que la realitat que vivim no és perfecta, però que podria ser molt millor. Un mestre, o té esperança o no ho pot ser.
Quins són els adjectius amb els quals associaria una bona classe en qualsevol nivell?
És una bona classe quan el que treballes t’interessa perquè entens més i millor el que ja saps una mica. Perquè acaba abans de mirar el rellotge i perquè has treballat a gust amb els teus companys de grup i amb el professor o professora.
Creu que es dediquen prou esforços i atencions als alumnes que necessiten plans individualitzats? I als que no en necessiten?
El treball a classe es proposa de manera que tots hi poden contribuir. Uns aportaran molt i d’altres, menys, però tots aprendran. Els alumnes amb dificultats importants necessiten educació compensatòria tan aviat i tan llarga com calgui i això vol dir molt capital humà. Sense les condicions adequades, la integració comporta més desigualtat que mai. Cal pensar sempre què li convé més, a l’alumne. Els que necessiten menys ajuda també han d’ajudar i aportar més. Els treballs i propostes han de donar corda a tots perquè el coneixement no acaba mai.
Què és el que mai no hauria de canviar per lleis educatives que hi hagi?
Això de fer tantes lleis sembla una broma. Es fan des del Ministeri, sense una àmplia consulta prèvia i sense preparar abans els docents que les han d’aplicar. Al meu criteri, només hem tingut dues lleis rellevants, la Llei general d’educació de l’any 1970 i la LOGSE de 1990. L’educació no necessita lleis; si cal, es poden fer decrets i, sobretot, propostes i exemples. Penso que una bona llei d’educació ha de dir molt poques coses perquè cal donar molta llibertat als centres. L’Administració ha de valorar els resultats juntament amb l’escola. El seu paper bàsic no és elaborar més i més normes, sinó formar bé el professorat, ajudar els centres a resoldre problemes, donar suport als qui treballen bé i proporcionar elements per a poder millorar, tot oferint una bona formació permanent amb la participació activa de bons professionals.
La pandèmia ha suposat un abans i un després en el món educatiu?
Alguns autors ho asseguren. Personalment, no hi
veig grans canvis qualitatius. Potser la societat ha vist la importància de serveis públics bàsics com són la sanitat i l’educació i, segurament, ha donat molta rellevància al domini de les noves tecnologies, que, sens dubte, representen un gran progrés. En educació, considero que són una gran eina d’informació i de comunicació. Crec que cal integrar-lo a classe, l’ordinador, però no substitueix la reflexió ni el diàleg, els sentiments, les emocions que aporten les relacions humanes.
«Ens estem especialitzant i fent-nos cada vegada més i més estrets de mires. Ara pots ser un gran expert en un tema i un complet ignorant en un altre», deia Zygmunt Bauman. Quin grau de responsabilitat hi té, l’educació que s’imparteix avui en dia?
Al meu entendre, l’especialització prematura que es fa actualment en el camp de l’educació és un gran error, resultat de la penetració dels valors del neoliberalisme amb l’afany de ser competitiu, de ser el millor, la qual cosa aporta novetats al mercat. Penso que fins al final del batxillerat cal donar una cultura bàsica i àmplia que permeti als alumnes entendre el món en què vivim i els faci conscients que el coneixement està sempre relacionat perquè és complex i posa en joc moltes variables. Mentre es donen aquests coneixements bàsics, hi pot haver algun crèdit per a atendre aficions i preferències. L’esperança de vida és llarga i l’especialització ha de ser posterior. El millor pla d’estudis que he viscut a la Universitat va ser el Pla Maluquer, que preveia dos cursos comuns de lletres o de ciències i una especialització posterior.
S’atreveix a predir com serà l’educació d’aquí a tres o quatre dècades?
No ho sé. Em sembla que ja he comentat que cal formar les persones de manera que pensin de manera informada i entenimentada, que busquin el diàleg per contrastar el seu pensament, corregir-lo, enriquir-lo o canviar-lo. Que siguin responsables com a persones i com a membres de la societat. I que estimin i valorin ser estimats perquè som éssers socials i no podem suportar la soledat. Quan el temps porti nous problemes, aquests alumnes trobaran noves respostes.
Digui’ns tres receptes perquè augmenti l’ús del català, especialment entre els joves i els nouvinguts.
Jo només en sé una, que és dignificar-lo amb el propi ús. Els alumnes que no el parlen, aviat l’entenen.
