Miriam Triay / Ciutadella – Consuelo Marquès Melià (Ferreries, 1950), cofundadora, juntament amb el seu home, del Club Escola Menorquina, és la primera dona que va tenir la sort, privilegi o honor, de sortir en unes festes patronals de l’illa de Menorca. Concretament a les festes de Sant Bartomeu del 1970. Jove i valenta, l’amant dels cavalls va aconseguir que la seva il·lusió de sortir en les festes del seu poble, es fes realitat. Un somni que era compartit per moltes dones d’arreu de l’illa i que, gràcies a aquesta primera passa feta per Marquès, van poder convertir-lo en realitat.
EL VINCLE AMB EL MÓN DEL CAVALL
“Tota la meva vida, des que era petita, he estat una apassionada dels cavalls”, confessa l’experta en doma menorquina. Consuelo Marquès es va criar en una finca familiar destinada, més bé, a l’horta. Un tipus d’agricultura, per tant, que gairebé no necessitava de la intervenció d’animals. “A casa meva no teníem cavalls. Realment, no sé d’on em venia aquesta passió. Però record com cada any esperava a que arribessin les festes de Sant Bartomeu per poder veure als majestuosos animals”.
Va ser quan va començar a festejar amb en Joan Pons, el seu home, que va entrar, definitivament, en contacte amb el cavalls. Ell també venia de família del camp, i en el seu cas sí que tenien un cavall perquè els ajudés amb les feines. “Encara que ell fos xifoner, els caps de setmana anàvem al lloc a ajudar a la seva família. I sempre que podíem agafàvem, jo el cavall, i ell el matxo, i fèiem voltes per aquella terra. Em vaig iniciar així”.
Va arribar un moment en què Marquès ja dominava la doma gairebé de forma professional. “Hi havia persones que quan em veien dalt cavall em feien la broma de: ‘i tu podries sortir per Sant Bartomeu, al final fas el mateix que els caixers’”. Entre broma i broma, un dia, el seu home, en Joan Pons, li va demanar ja més seriosament. “Em va dir: ‘què et veus en coratge de sortir?’, i jo creia que sí, que si em preparava un poc més, sí. I així va ser com vam anar a parlar amb el batlle per demanar-li permís”.
SANT BARTOMEU AMB NOM DE DONA
Una Consuelo Marquès de 19 anys, juntament amb el seu company de vida, es va dirigir a l’Ajuntament per enfrontar una nova aventura. Un canvi que per ella era petit, gairebé insignificant, però que, i per al món de les festes patronals menorquines, va marcar un abans i un després, un punt d’inflexió clau.
“El batlle tot d’una ens va mirar estranyat, supòs que no s’esperava una petició d’aquest tipus. Però finalment va parlar amb la resta de la junta, i ens va donar una resposta afirmativa. Va dir: ‘No tothom ha dit que sí, però hi ha hagut majoria’”. A partir d’aquest moment els entrenaments de Marquès van ser més constants i durs, fins que va sortir per les festes d’aquell any.
Un somni complert per a Consuelo Marquès, que es veia sortint en les festes més esperades de l’any. Però un canvi en la tradició ferrerienca de fins aquell moment, que va crear un impacte en el dia a dia del poble. “Hi va haver gent que ho va criticar, com era d’esperar. Persones que ens deien que estàvem trencant la tradició. De fet, però, i quan li explicarem al batlle la resposta ciutadana que estàvem rebent, ens va dir: ‘La història i les tradicions estan als llibres, i les dones viviu amb nosaltres’”.
Una resposta, la del representant ferrerienc d’aquell moment, contundent i esperançadora, tenint en compte l’època que es vivia a Espanya durant els anys setanta. I una contesta que va arribar més enllà dels límits de Ferreries, quan, i després d’haver sortit Marquès, va ser qüestió de temps que als altres pobles també es donés el canvi.
L’AVANÇ PER A LA DONA MENORQUINA
“En aquell moment no li vaig donar cap importància al fet de poder sortir, més enllà de l’alegria que suposava per jo com a persona. Però, a mesura que avançaven els anys, vaig començar a adonar-me del pas que havia suposat realment”. Moltes de les dones que van poder sortir a partir d’aquell moment, es dirigien a ella per agrair-li. Totes eren conscients que no hagués estat per la primera passa que ella havia donat, possiblement la incorporació de la dona en les festes hagués tardat més.
És més, l’any passat, com a celebració del mig segle complert des de la primera vegada que una dona havia sortit en unes festes de poble, i per la fita que suposava que s’hagués atrevit a demanar-ho i a fer-ho, se li va atorgar el Premi Ramon Llull.
Estem davant, per tant, de la història d’una dona que simplement lluitava pels seus somnis, per poder aconseguir el que volia, perquè no entenia com és que els homes podien i ella, que era capaç de fer el mateix, no. Una caixera ferrerienca que va marcar un abans i un després, sense voler-ho, en el rumb de les festes patronals menorquines.
Una evolució però, que no ha arribat a tots els pobles. Un avanç, que tot i poder-se fer durant una època passada, fa més de 50 anys, hi ha persones que encara no conceben. Al final, per rebre els canvis hem d’estar preparats, i en els temps de na Consuelo Marquès hi va haver certes circumstàncies que van jugar al seu favor, com que l’Ajuntament pogués decidir i tingués a un batlle obert; i que cada vegada hi hagués menys persones que disposaven d’un cavall, a causa de l’arribada de la maquinària al camp. Entre altres.
