Itziar Lecea / Ciutadella – Roser Portella, ciutadellenca (1986), creativa i introvertida, es debat actualment entre seguir la seva passió, que ha cultivat des de petita, o deixar-se endur per la voràgine tecnològica de la intel·ligència artificial. Capaç de crear amb un ordre escrita, aquesta eina de creació de contingut centra el debat de l’art, en general, i el digital, en concret. La imatge de portada na Roser, que representa la fragilitat de la dona en un entorn hostil -tal com el que es troba ella en aquests moments-, podria haver sorgit d’una intel·ligència artificial. Però ha sorgit de l’emoció d’una artista.
ELS INICIS TRADICIONALS
“Sempre m’ha interessat la pintura, el dibuix. Quan era petita, m’entretenia molt amb els llapis i els colors, dibuixant els moixos que teníem a casa, a vegades feia retrats de la meva àvia. Però tenia especial predilecció pels animals. Amb l’edat, vaig anar obrint la meva mirada a la resta del món i em vaig endinsar en el dibuix del cos humà i el retrat”, conta na Roser, que és més d’observar en silenci que de crear un discurs grandiloqüent.
“Em va atraure la idea de veure que, tot i haver-hi certes regles a l’hora de dibuixar persones, no tots som iguals. No tots tenim la mateixa alçada, ni la mateixa gruixa. Era interessant fer un dibuix d’una persona que s’assemblés el màxim possible a la persona que tenia davant.”
Així va ser com, ja en la seva adolescència, na Roser es va centrar en la part manual de l’art. “Vaig començar a pintar amb pintura a l’oli, i també vaig fer ceràmica, joieria, etc. Vaig aprendre de persones com en Pacífic Camps i na Paca Florit. Més endavant, em vaig apuntar a l’escola d’art municipal, per fer art lliure, on vaig aprendre a dibuixar amb models i em van introduir a diferents tècniques. I, a la vegada, tenia el meu ordinador, amb el qual vaig descobrir l’art digital, a través dels fotomuntatges. En aquest camp vaig ser totalment autodidacta, cercant jo mateix com emprar les eines digitals.”
ELS INICIS D’INTERNET
Na Roser va desenvolupar la seva curiositat per l’art digital a través d’una plataforma anomenada Deviant Art, cap a principis dels anys 2000. “Allà, em vaig unir a una comunitat d’artistes per internet, on vaig conèixer a moltes persones i vaig fer amistats. Com a l’art analògic, el digital també té les seves pròpies regles, com que no pots emprar qualsevol imatge per fer fotomuntatge i que has de tenir els permisos concedits. A partir de la meva curiositat, també vaig evolucionar en l’ús de les eines digitals. Al principi només emprava el ratolí, fins que vaig fer el salt a la tauleta i el llapis digital, amb el que vaig notar una gran diferència. Estem xerrant de la primera dècada dels anys 2000, on els tutorials encara no eren molt coneguts, però que em van servir de llibres de coneixement per entrar dintre d’aquest món, que també vaig desenvolupar a través de la tècnica.
Comenta que el pas al digital va ser una decisió gairebé pràctica. “És més barat de produir que l’art analògic, perquè la pintura a l’oli no és barata. A més, també és més fàcil de guardar un arxiu digital que un quadre. Vaig entendre que era una molt bona via per plasmar el que jo tenia al meu cap, sense cap tipus de restriccions, ni tan sols emocionals. De fet, crec que algunes obres que he anat fent, mostren una part fosca, que evoca sentiments de tristor. Tanmateix, és un sector en el qual els artistes vam créixer junts i els estils s’assemblaven molt, tot i que jo intentava plasmar la mar, perquè és de les coses que més estim. També intentava representar moixos a les meves obres, perquè és un animal amb el qual m’hi sent molt identificada”, assegura.
D’aquells primers anys en què l’art digital era un corrent a l’alça, Portella assegura que “una de les parts més polides que tenc de l’època dels inicis, van ser les amistats que vaig fer.”
LA PANTALLA COM A FINESTRA AL MÓN
“No tenc relació amb altres artistes de Menorca”, reconeix na Roser. Potser, empesa per la seva personalitat introvertida. “Tot i que crec que es fan coses increïbles, hi ha moltíssim de talent a la nostra illa. Però, pel meu caràcter, se’m va fer més fàcil desenvolupar relacions i amistats a través de la pantalla, dintre d’aquesta comunitat d’artistes digitals. De fet, hi va haver una època en què vaig tenir moltíssimes persones que em seguien i m’escrivien. Tanmateix, mai vaig ser de mirar-me el nombre de seguidors, volia fer el que sentia sense estar condicionada pel nombre de persones que seguien les meves creacions.”
Unes creacions que encara segueixen al portal digital de Deviant Art amb el nom d’Ember Rose, l’alter ego artístic de Portella que, tanmateix, no ha deixat mai de crear. “El que feia molt era recrear l’estil de Victoria Francés, una artista espanyola. M’inspirava molt la música d’Enya, que m’ajudava a mostrar la calma, la pau, el silenci, la mar. Cercava un estat emocional que donés una pau interior a través de la imatge. Em servia, també, per processar emocions pròpies, com el dol per una persona propera que va morir i que va quedar plasmat en una imatge d’una al·lota al costat d’una tomba. A través de la paraula no se’m dona bé expressar les meves emocions, però sí que em surt fer-ho a través de la imatge.”
Aquesta expressivitat va fer que, durant un temps, Portella acceptés encàrrecs de feina. “He fet algunes portades per llibres o fins i tot encàrrecs particulars. Són casos en els quals em vaig haver d’adaptar a les peticions de qui em feia un encàrrec, però no és una postura amb la qual em trobi còmoda. Pel que vaig reprendre la meva pròpia obra i vaig endinsar-me del tot en l’art digital, creat des de zero. I vaig començar, igual que amb la pintura a l’oli, amb geishes o figues femenines inspirades en la cultura japonesa. Ara mateix estic en un punt en què la intel·ligència artificial s’està creuant en el meu camí creatiu i em bloqueja”, confessa.
LA INTEL·LIGÈNCIA ARTIFICIAL, O COM MATAR L’AUTOR
Amb la irrupció de la intel·ligència artificial capaç de generar imatges digitals en segons, Portella ha arribat a un punt de la seva carrera en el qual es planteja moltes qüestions. “La realitat és que, molta gent que abans no tenia prou talent per fer obra, ara es decanten per emprar aquesta tecnologia i cada dia poden publicar tres o quatre obres diferents. Visualment, són precioses, però es nota que hi falta una mà humana. Crec que el major perill de la intel·ligència artificial és que estem deixant de banda a l’autor. No diré a ningú, perquè conec persones que empren aquesta tecnologia, que no ho emprin. Entenc que és una eina que pot ajudar a expressar emocions, com m’ha passat a jo des que vaig començar amb la pintura tradicional. Però es deixa molt de banda que estan devaluant la feina de qui ha dedicat anys, esforç i estudi en la disciplina artística. Jo puc estar mesos o setmanes en fer un quadre, però el públic no aprecia tot l’esforç que hi ha darrere.”
No tot el futur de l’art digital és negre per na Roser, qui afirma que “sí que hi ha persones que entenen que, el fet que hi hagi un autor darrere l’obra, té un valor, però és un grup més petit. Però el públic majoritari no s’atura a pensar en com s’ha fet aquella, i ni tan sols qui l’ha feta. L’autor ha desaparegut totalment, tot i que és una tendència que internet ja va començar a propiciar. És moltíssim fàcil agafar una imatge digital i escampar-la com si fos teva, és molt fàcil robar l’autoritat d’una imatge. Amb la intel·ligència artificial, ni tan sols hi ha un autor darrere.”
EL RETORN DE L’ART TRADICIONAL?
Plantejat el repte de l’adaptació, na Roser confessa que potser tornar als inicis, a l’art tradicional, seria una bona manera d’evitar la mort de l’autor, de l’artista, i donar valor a la seva feina. “Certament, podria tornar a agafar els pinzells i l’oli i deixar el llapis digital. El que està clar és que estem en un punt d’inflexió que farà replantejar moltes coses en el món de l’art, entre ells poder establir una legislació amb el tema de la intel·ligència artificial.”
