Miriam Triay / Ciutadella – ‘Ninyas de papá’ és el projecte de quatre al·lotes joves molt diferents en la seva forma de ser i de viure, però unides per un mateix propòsit d’art. Raquel Díez, Júlia Roch, Carla Font, i la ciutadellenca, Berta Cardona. Quatre “ninyates que es queixen”, quatre joves presents i conscients del futur que els espera i els han deixat les circumstàncies passades, de que “el món és una merda”. I amb molta voluntat de queixa, escarment, i burla. Però, sobretot, des de la important mirada de l’autocrítica.
ARTS ESCÈNIQUES
“Es tracta, realment, d’un Treball de Final de Grau (TFG) del grau universitari en Arts Escèniques de l’ERAM, a Girona, que vam cursar les quatre”. Un projecte més, llavors, nascut a dintre de l’àmbit acadèmic però que, i posteriorment, ha sabut rompre les barreres de la universitat per seguir creixent i creant.
Així es van ajuntar quatre joves sense tenir un codi estipulat, ni molt clar el que anaven i volien fer. Però amb moltes ganes de crear i provar. Quatre perfils diferents dins el mateix món professional, que amb les capacitats diverses que les marquen, volien conjugar alguna cosa, juntes.
“Vam tenir tot el darrer any acadèmic per crear i crear-nos, perquè realment tampoc sabíem quina identitat presentàvem com a col·lectiu, senya important. Realment, i l’únic que teníem clar era que aquest projecte aniria més enllà d’un simple TFG”.
L’AUTOCRÍTICA DE LES NINYAS
El procés de creació va ser llarg, i mentre s’anava entenent el camí que seguia l’obra, també s’aprenia quina era la identitat que el col·lectiu presentava i tenia. Un projecte conjunt, a més, en tots els sentits. “És una creació col·lectiva, en cap cas hem fet coses ni hem pres decisions de forma unilateral”. Amb rols marcats, per poder funcionar millor i amb les especialitzacions de cadascuna, cap d’elles decidia res sense haver-ho parlat abans amb les altres.
Na Raquel Díez és la directora i dramaturga, na Júlia Roch s’encarrega de l’espai sonor, na Carla Font de la producció, i na Berta Cardona del codi interpretatiu. “A partir del paper de cadascuna ho pactam tot, però qui s’encarrega de fixar i polir les coses en el seu àmbit, és la que ostenta el paper, clarament”.
Però llavors, qui són les ‘Ninyas de papá’? “Nosaltres el que volem és queixar-nos constantment del que està passant al món, del capitalisme, el masclisme, el canvi climàtic… les injustícies. Però ho volem fer des de la nostra posició real, és a dir, sabem que tenim responsabilitat com a dones, blanques, amb uns pares que ens ho han pagat tot. Parlam des d’una posició privilegiada. D’aquí, les ‘Ninyas de papá’”.
Un concepte que, a més, jugava a favor seu, ja que la societat presenta uns estigmes, unes idees, arrelades a aquest. “És una etiqueta coneguda, que ens dona joc, és un concepte creat a nivell social, no ens l’hem inventat nosaltres. Una imatge ja existent que podem explotar”.
Identitat, la seva, que, a més, mantenen des de l’orgull de ser catalanes -aquesta ‘ny’ singular-, tot i que el concepte sigui castellà. Representant així la realitat del bilingüisme. Alhora present dins la seva obra, que mostra el català i el castellà de forma, pràcticament, indiscriminada.
‘COSES A FER PERQUÈ M’ESCOLTIN: DESPULLAR-ME, MORIR’
Després de tenir clar qui eren com a col·lectiu, van poder entendre i formar el seu projecte. “És adaptatiu al que nosaltres som. No es tanca a res. No és fixat, com una companyia de teatre, sinó que és un altaveu des del qual poder dir coses. És una plataforma gràcies a la qual podem tractar diversos temes, dir el que pensam i sentim, de maneres molt diferents, ja sigui una cançó, una obra de teatre, xarxes socials…”.
A través d’aquesta voluntat d’expressar-se, d’analitzar el món que les rodeja, i de la identitat creada per poder-ho fer, les ‘Ninyas de papá’ nasqueren amb la seva primera peça teatral: ‘Coses a fer perquè m’escoltin: despullar-me, morir’. Que, i resumidament, és una bomba contra el desastre actual. “És una autoparòdia plena d’un moment vital nostre amb molta ràbia, però amb molta consciència que realment l’únic que sabem fer ara és cridar l’atenció”.
La pregunta de: ‘Jo que puc fer?’ davant totes les injustícies que les pertorben, i del futur incert que les espera, era el mòbil d’aquesta obra. I de la incapacitat d’organitzar un discurs que ofereixi la solució o que tengui sentit, parteix. “No som capaces de dir exactament què és el que passa, ni de dir què volem canviar ni com, però sí que som capaces de posar una bomba en un teatre perquè ens facin cas, per cridar l’atenció, perquè estem cansades que les nostres queixes no vagin enlloc. Però és que realment tampoc hi ha lloc on hi càpiguen”.
I encara que es tracti d’un tema transcendental, que enumera els diferents desperfectes actuals que elles consideren clau i destacables, tot està agafat i banyat d’humor i comicitat. El comentari que va fer un dels espectadors que les va anar a veure, resumeix aquesta idea: ‘És una obra d’humor, en la qual no pares de riure, i quan menys t’ho esperes veus que tens el cor trencat, veus dolor. I en el fons m’estic rient d’una cosa que em fa mal. I el món és una merda’.
“És una peça, a més, que tot i tenir un guió establert, i seguir una clara trama, s’adapta a l’actualitat i al territori on actuam, presenta improvisació”. ‘Coses a fer perquè m’escoltin: despullar-me, morir’ per tant, s’actualitza segons els temps que corren. Si va començar parlant de la Covid-19 i fent al·lusió a les mascaretes, ara centra la seva atenció a temes com el petó robat de Rubiales.
LA SINCERITAT DE SER UNA NINYA
Ara, i mentre porten de gira la seva primera peça, amb la qual s’han donat a conèixer, ja estan treballant en el seu segon projecte. Un que, amb la mateixa dinàmica de la queixa, centrarà el seu focus en la mort, i el que no s’ha parlat o no s’acostuma a parlar d’aquesta. Però de moment no desvelarem res més.
“Però tot des de la perspectiva i consciència que som una ninyata egocèntrica, i amb la intenció d’incomodar al públic encarant temes tabú o des de punts de vista una mica censurats”. Una sinceritat i una perspectiva que, com elles mateixes admeten, segurament no és per a tots els públics generacionals. Hi ha l’argot de la generació millennial que es perd pel camí de les més velles.
Açò, i com en tot, ha provocat que les quatre joves pateixin una sèrie de crítiques, moltes vegades, infundades. Fins i tot, quan presentaven el treball durant el grau universitari. “Assajant l’obra, els professors que ens feien el seguiment pràctic eren tots homes, i en teníem alguns que ens feien comentaris incòmodes com ‘cal que ensenyis els pits ara?’ o ‘canvia’t el top que se’t reboten les mames’. Comentaris fora de lloc i que ens feien perdre l’essència del moment de la peça”.
A més, i quan van anar a presentar per primera vegada la peça, encara com a part del TFG, van voler fer l’estrena a Celrà, un poble de Girona. La idea era que, i abans de l’estrena oficial, ensenyessin la peça a l’institut del poble. “Quan el nostre tutor els va explicar una mica de què anava l’obra, l’institut es va negar a rebre’ns. Van trobar que el fet que parléssim de drogues, violència, nudismes, ensenyéssim els pits… no anava amb ells, ja que no era contingut educatiu. Les classes a les quals ens havíem d’adreçar eren alumnes de batxillerat…”.
Fins al moment, llavors, les ‘Ninyas de papá’ ja s’han trobat traves en el seu camí de l’escena, per dir el que pensen i no mostrar censura ni tabú. Algunes d’aquestes han al·ludit, a més, al fet de ser dones. Però el que esperen en el futur, no millora. “Sabem de grups com el nostre, de dones trencadores que a través de la queixa s’expressen, i aquestes s’han emportat comentaris com ‘són quatre nenes que criden i s’enfaden’ o ‘només són dones tenint una pataleta i queixant-se’. Esperam, en un futur, ser desacreditades d’igual manera. Però ens és igual”.
