Hi ha noms que sols sentir-los t’evoquen una època. Hi ha noms que, poc o molt, tothom ha escoltat qualque vegada. Hi ha famílies que són gairebé el paradigma d’un moment històric. Avui, en aquesta ressenya, parlarem d’un d’aquests noms, d’una d’aquestes famílies. Al sentir la paraula Borja (o Borgia en la seva versió italiana) és inevitable que la nostra ment viatgi cap el Renaixement, a la Roma del quattrocento i que, a la vegada, el nostre cap s’ompli de pensaments sobre intrigues polítiques, verí i sexe, assassinats i luxúria, ambició i poder. El nom dels Borja, de la família Borja, està indefugiblement unit des de fa segles a tot això.
No és el primer llibre que he llegit sobre els Borja, he vist també sèries i pel·lícules, més o menys ben resoltes, que s’han centrat en la extraordinària història d’aquesta nissaga valenciana. Si més no, ho vull deixar clar de bon principi, res del que fins ara havia llegit o vist m’havia resultat tan entenedor com el llibre que ara comentaré. Res.
Borja Papa, de Joan Francesc Mira, aconsegueix que a la fi entenguem com va ser possible, les motivacions i les lluites que ho feren possible, que una família de Xàtiva arribés als més alts cims de la religió i la política.
Fem una ullada a allò del que estic parlant fixant-nos en les paraules del mateix autor: “L’aventura vital i política dels Borja, entre els segles XV i XVI, és tan absolutament excepcional, tan semblant a una narració fabulosa, que no necessita afegits llegendaris per a ser allò que és: increïble i única. Perquè la història de més de cent anys d’aquesta família valenciana és, sense llegenda ni mite, una peripècia que seria difícilment imaginable si no fóra absolutament real: una família de la petita aristocràcia d’un país quasi marginal de l’Europa mediterrània, que en menys de mig segle dóna dos papes i una dotzena de cardenals a l’església romana, que ocupa durant llargs anys el centre del poder de la mateixa església –que és tant com dir el centre de Roma i de l’Europa renaixentista-, que casa els seus fills (fills de papa!) amb membres de les més altes famílies regnants, que es converteix en protagonista de les lluites del poder a Itàlia…i que al mateix temps dóna origen a un cúmul d’infàmies com mai no han tornat a conèixer el pontificat ni l’església mateixa. I que més tard tanca l’increïble cercle produint un gran sant, general de la Companyia de Jesús en plena Contrareforma”.
Crec que no cal afegir-hi gairebé res per fer atractiva la lectura de Borja Papa. Pot ser fer esment, això sí, que Mira construeix la seva novel·la a partir del relat que fa, en primera persona, el mateix Roderic Borja, és a dir el papa Alexandre VI. Això li permet allunyar-se dels tòpics més barroers alhora que s’acosta al personatge històric amb una tècnica narrativa que el fa versemblant, proper, humà. No és altre el motiu pel qual he dit, al començar aquest escrit, que és la primera vegada que la història dels Borja se m’ha fet entenedora, creïble.
Des d’un senzill clergue que va esdevenir papa a un besnét de papa que esdevingué sant, vet aquí la història dels Borja: Calixt III i Alexandre VI, Cèsar i Lucrecia Borgia i Sant Francesc de Borja… Els personatges d’una novel·la apassionant que beu de la realitat. Tornem a l’autor.
“En aquest llibre són imaginats els sentiments i les reflexions del papa, i la major part de les poques converses. La resta és substancialment pura crònica ordenada, fora d’algunes escenes d’infància i joventut i d’uns pocs episodis circumstancials. El lector pot tenir la seguretat –si és que això li interessa- que en aquestes “memòries” un 90% és història i fets perfectament documentats, inclosos moltíssims detalls que tenen aire d’anècdota, i només l’altre 10% (no diré quin) és invenció”.
Sens dubtes això ja hauria de ser suficient recomanació. Però per si no fos així no està de més assenyalar que Borja Papa té el segell de la gran novel·la històrica: una narració que t’atrapa i et fa viure com present allò que va succeir fa segles. Un gran llibre.
