La societat medieval (principalment de condició pagesa) era obligada a pagar diferents impostos al senyor propietari de la terra. Un dels més importants era el censal a satisfer al monarca o al “capdalia” (senyor participant amb el rei en la conquista del territori), generalment especificat en diners, blat, farina, mestall, ordi, parell de capons o gallines, pebre, cera i altres.
A Mallorca aquest tipus de gravamen era cobrat pel rei i pels barons i bisbes que havien intervingut en la conquista de l’illa (Nunyo Sanç, Gastón de Bearn, Huc d’Empúries, el bisbe de Barcelona i altres). A Menorca aquest impost solia gravar sobre les alqueries, els rafals i tots els immobles adquirits mitjançant la venda, per part del procurador reial, dels albergs, cases, vinyes, horts, sort, etc. de manera que la majoria de les propietats illenques estaven subjectes al pagament d’un censal anual, a més del sisè o el desè de lluïsme, quan la propietat era venuda a un altre senyor, quantitat que era percebuda pel senyor que ostentava el domini directe.
A l’illa de Menorca, en no haver-se produït un repartiment de la terra entre barons, l’únic senyor que podia exigir el censal i el desè de lluïsme era el monarca.
Per poder cobrar el censal reial, que proporcionava importants ingressos a la corona, Pere IV manà redactar una “capbrevació” de totes les propietats reials per un major control, tasca que fou encarregada a diferents Procuradors Reials.
Amb el temps, l’ocupació de propietats reials a mans d’eclesiàstics va provocar un enconat conflicte entre l’Església i la monarquia, ja que el rei exigia el pagament del censal corresponent de la propietat i el cobrament del lluïsme, mesures que topaven amb l’oposició de l’estament eclesiàstic, que considerava que ells eren exempts de contribuir. Així, els béns immobles reials que per herència o transmissió de béns quedaven en mans d’eclesiàstics, molt prest reberen es denominaren “mans mortes” (béns que no contribuïen).
Fixada l’extensió màxima de les cavalleries (per les quals els cavallers no tributaven), aquelles comprenien altres terres de sembradura i de pasturatge que eren arrendades i cedides a pagesos emfitèutics, els quals explotaven la terra, mitjançant un contracte.
A Menorca, molts aquests tipus de contractes foren subscrits a perpetuïtat, de manera que la terra es podia transmetre de pares a fills sense pagar drets de transmissió. Uns canvis que no suposaven un augment de les prestacions signades i contractades pels pares. En aquests contractes emfitèutics, el pagès sols pagava al senyor una quantitat en concepte d’entrada (de poca quantia), i es comprometia a pagar un cens anual, estipulat en metàl·lic i amb productes del camp, com blat, ordi, civada, llana, formatges i altres.
El propietari emfitèutic, amb el temps, podia vendre la propietat (domini útil) a una altra persona; en tal cas era obligat a pagar el lluïsme al senyor del domini directe (el 10% de la transacció), que a Menorca era el rei, i a presentar la fadiga (dret que tenia el rei de poder ser el primer comprador de la propietat en cas de que fos d’interès per la corona).
Amb la fadiga, el senyor de la propietat disposava d’un mes per decidir si el immoble que l’emfiteuta pretenia vendre era del seu interès. En tal cas, el senyor era el primer en poder-lo comprar pel mateix preu que el comprador oferia, descomptant després el lluïsme. Una vegada adquirida la propietat, el senyor podia permetre l’entrada d’un altre pagès i augmentar així el cens anual a percebre.
L’emfiteuta que arrendava la propietat estava obligat a introduir millores en ella, ja fos posant en cultiu terres de garriga, construir parets de pedra en sec per delimitar la propietat o parcel·lar millor el terreny. En cas de descuidar la propietat, el senyor podia apropiar-se de les barreres o les portes de les cases i deixar-la oberta.
Els censals que gravaven les propietats agràries menorquines moltes vegades eren fruit de deixes testamentàries d’antics propietaris, que eren pagades pels pagesos que les arrendaven. Un exemple serà clarificador.
Marc Martorell, propietari de la possessió dels Tudons, en el seu testament va assignar sobre aquella propietat 5 quarteres de blat, pagadores a la festivitat de Sant Miquel (1374) a la comunitat de preveres. La seva muller, en el seu testament, va assignar 10 lliures sobre la propietat (1378) i el seu fill, Joan Martorell va fer una donació a l’Hospital de Santa Magdalena de Ciutadella d’altres 10 quarteres de blat sobre dita alqueria.
A l’hora d’arrendar la possessió dels Tudons, el pagès emfiteuta que havia signat el contracte l’any 1370, havia pagat al propietari 5 lliures d’entrada i un censal anual de 70 lliures, pagadores en llana i formatges; però l’any 1380, deu anys després, el nou emfiteuta havia de pagar 5 lliures d’entrada, 45 lliures censals anuals al senyor, més 15 quarteres de blat i 10 lliures en diners als preveres i Hospital. És evident que les rendes senyorials havien minvat considerablement en el decurs dels deu anys, i que els censals que gravaven les propietats fou una de les principals minves econòmiques dels propietaris.
Una propietat carregada de censals minvava considerablement el seu valor, a l’hora de ser traspassada a un altre propietari. Així doncs, no és estrany documentar alqueries o rafals venuts per 20 o 25 lliures, però gravades amb set o vuit censals anuals, que restaven la rendibilitat de l’explotació agrària.
