Bífol Per Joan Pons i Pons

Estic molt d’acord amb les campanyes de les institucions i que posen èmfasi en els productes de proximitat. No només hi estic d’acord sinó que ho practic en el meu dia a dia: fruita cultivada a l’illa, formatge de vaca menorquina, sobrassada de porc local, verdures nostrades, i tot comprat en botigues del municipi de Ferreries o dels pobles, urbanitzacions i ciutats dels voltants. Les preguntes que em faig és si els generadors d’aquestes mercaderies també compren literatura de proximitat i per què les institucions insulars no fan les mateixes campanyes centrades en el producte cultural.

Sigui com sigui, per la mateixa regla de tres que una poma que ha fructificat a les branques d’un arbre menorquí, regada amb la sal de la tramuntana, és més bona que una poma duta des de qualsevol punta del món -temps transcorregut dins les bodegues dels mercants, paràsits i d’altres animals-, un llibre escrit per un escriptor menorquí reflecteix millor els nostres anhels, aspiracions i injustícies a superar que un llibre escrit als confins de la terra. I no és una simple regla de tres forçada sinó que els nostres literats i literates ens ho confirmen cada dia, cada any, cada temporada. L’any passat, després de l’excel·lent collita del 2023, ha tornat a esdevenir el miracle de la literatura de proximitat protagonitzat aquest cop per La dama de Constantinoble.

En Pau Faner ho ha tornat a fer i ha escrit una nova obra mestra tot convertint-se, si ja no ho era, en un dels millors escriptors europeus contemporanis. És una novel·la que conté molts de llibres que satisfan amb escreix els lectors més exigents. Novel·la d’aventures, feminista, amorosa, sentimental, històrica i amb un intens i gens fals missatge moral. Però qui ha reflectit amb més rotunditat aquesta idea de proximitat, de producte autòcton, ha estat la nova editorial Llentrisca sorgida a principis d’any 2023 i que és projectada des de l’associació es Far Cultural de Montpalau manegada amb mestria per Cristian Pons Coll. La mar tancada de Xec Pons Sans va ser la primera aposta i és una novel·la que vull recomanar amb devoció. És una obra insòlita. No s’havia escrit mai a l’illa un artefacte similar. Em repugna, per enganyosa, una literatura insular -també surten melons bífuls- que asseguren la qualitat paradisíaca de Menorca tot negant l’existència de la serp (tal vegada són ells, la serp, i així, negant-ne la seva existència oculten la pròpia maldat?) i afirmant que el mal només ve de fora. En Pau i en Xec coincideixen que el mal ve de fora -l’atac turc a Ciutadella de Mustafà Piali o l’entrada de droga- però també, i sobretot, ve de dins. Una primera obra del nivell excels i inesperat de La mar tancada pot ser casualitat en una nova editorial de nivell local però la publicació a finals d’any de Tot està escrit de Llorenç Marquès confirma una filosofia marcada que obre una nova línia dins la literatura menorquina que és combativa, juganera, rebel i, sobretot, desacomplexada.

El llibre recull una selecció de cançons de l’alter ego de Leonmanso –“L’amor és quasi un bar misteriós / on si et descuides et dispara un mafiós.”- i ve amb un pròleg de Joan Miquel Oliver. Només perquè pugueu veure com n’és de valorat com a cantant i lletrista en Llorenç Marquès només us transcriuré un comentari que em va enviar Jordi Puntí, el recent guanyador del premi Sant Jordi: “M’agraden molt les cançons de Leonmanso.”

BÍFUL. Síndria i meló en què el burcany i la flor no estan en igual distància l’un de l’altra. Del llatí. Dividit en dos.