No és bo de fer començar un any nou; en realitat, és impossible. No existeixen els “anys nous”. Els homes vam crear la divisió del temps perquè necessitem explicar-nos sempre les coses que són inexplicables. Així, els anys, en la seva numeració, ens ajuden a situar el nostres presents més a prop o més enfora. Començam l’any que anomenam 2024 per diferenciar-lo de l’any 2023. Quan hagin passat dotze mesos, una altra divisió, entrarem al 2025, que serà un any més simpàtic, ja que també ens recordarà que haurem viscut un quart de segle XXI. Aquests primers dies de gener he llegit dues notícies que m’han provocat altres records. La primera és el desastre d’abocament de “pelets” que envaeixen les costes de Galicia; probablement, la proximitat de les eleccions autonòmiques gallegues ha donat més publicitat al fet, uns per tapar els fets, altres per exposar-les com a exemple de mala praxis política. Es tracta d’un altre capítol d’aquesta sense raó a la que estam abocats la humanitat. Com m’han recordat les actuals imatges de les costes contaminades a aquelles de fa vint anys, quan la catàstrofe del Prestige va originar una de les crisis mediambientals més impactants dels darrers anys; llavors, va sortir Mariano Rajoy per dir que del vaixell enfonsat sortien quatre filets de fuel que prest es perdien en la mar, ara surt el president Alfonso Rueda per dir que els pelets no són tòxics quan tothom sap que poden tenir efectes devastadors per a la fauna de la zona. No el veurem, com en Fraga banyant-se a Palomares, menjant-se un plat de pelets a la carbonara, no. Ambdós fets són el resultat del sistema de producció capitalista i la falta total de control públic sobre el què passa al món. L’altra notícia ha estat la pròxima estrena, per part de la companyia La Trup, de la novel·la Barba-rossa, aquella història d’aventures i amor que va escriure Joan Pons. Record que la vaig llegir convalescent, a la clínica Sant Jordi de Barcelona, després d’una intervenció al cor, en realitat, en vaig llegir dues, la Barba-rossa de Joan Pons i els Nikolaidis, de Josep Maria Quintana, que per jo és la millor història de ficció que ha escrit aquesta eminència de la literatura i el pensament a Menorca. Ja ho veuen com una notícia de 2024 m’ha traslladat automàticament al 2007 i al llit d’un hospital.
