He tornat a la capital renouera que ha esdevingut Palma després de la meva estada a la tranquil·la Ciutadella, quin xoc! Necessit un parell de dies per tornar-me a acostumar al ritme trepidant de la gran ciutat. Tot és relatiu en aquell món, perquè pens que per a mi seria pitjor viure a Madrid o a Barcelona i, per tant, em conform.
Sempre és un goig venir a Ciutadella, sobretot fora de la temporada turística on aquesta ciutat retroba el seu batec assossegat i familiar. Tenc la sort de tenir-hi dues cases, la llar del meu gendre i la meva filla, i “Can Sastre” un hotel boutique confortable regentat per a un equip magnífic, afegit a l’amabilitat del seu propietari que tots plegats em fan sentir com a ca meva.
A cada una de les meves vingudes em plau estar a l’aguait de tot el que veig al meu voltant. Sempre descobresc algunes coses que desperten el meu interès. Coses tan senzilles com demanar a l’operari de l’Ajuntament el que afegeixen a l’aigua de la màquina agranadora perquè els carrers facin aquesta olor agradable, fina i discreta. –“Unes gotes d’ambientador”, fou la resposta. Tan de bo a Palma ho fessin així perquè és ben necessari.
Enguany m’ha agradat: – la bolla de Nadal col·locada a la plaça dels pins amb aquells llums de colors intermitents. Fer-s’hi una foto era obligat però no fàcil perquè era un lloc molt sol·licitat. Tot un èxit d’acollida. – Escoltar la “Capella Davídica”, un símbol de perfecció. – El cant de la Sibil·la, com cada any, emocionant i ple de solemnitat al cor de la imponent catedral decorada sense exuberància i d’una claror nítida i reconfortant. – El concert de l’orquestra de cambra de l’Illa de Menorca al Teatre del Born, que em va transportar a l’Òpera de Viena, salvant les proporcions, amb un repertori molt ben escollit, Jean-Baptiste Lully, Igor Stravinsky i Johann Strauss II. Una música que es capaç de fer-me vibrar. – La tranquil·litat festiva de l’ambient sentint pertot arreu xerrar el menorquí, amb rotllades de gent gran ben mudada assegudes als bars compartint aquells instants de felicitat i despreocupacions. – Trobar a les 10 de la nit un senyor de 94 anys que venia del cafè i que ens va dir “vaig a retiro, vosaltres encara sou joves aprofiteu bé de tots els instants de la vida”. Vaig quedar admirada. Em va arribar al cor. Quin humor! – Poder assaborir les ostres fresques de “s’Amarador”, recordant el Nadal de ca nostra a França quan hi érem tots i les cloïsses de Cas Cònsol, probablement i pel meu gust un dels millors restaurants de Ciutadella del moment. – El descobriment de la cuca, quin joc més divertit i també el “cau” que al bar Calós entretenia una rotllada molt animada i renouera. No sé per què va venir-me a la memòria el quadre de Paul Cézanne “les joueurs de cartes”. Al contrari els jugadors de domino i escacs estaven molt més concentrats i silenciosos. – Anar al mercat quan venen els pagesos que ofereixen les millors verdures, formatges i embotits productes de llur fora-vila. Feia molt de temps que no menjava un enciam i uns ravenets tan bons com enguany aquí a Ciutadella. – Conversar dels seus problemes i del camp en perill de mort, la mateixa pel·lícula que hem viscut a Mallorca. El turisme i els doblers fàcils del ciment i l’especulació són enemics molt poderosos mals de combatre.
– I quin goig passejar per les tanques desertes del camí de Son Salomó, i després anar vorejant la mar des del castell de San Nicolau fins a sa Platja Gran aturant-me a descansar a la cadira del Bisbe. – El vespre sentir les campanades de cap d’any a la catedral acompanyades de música i malgrat algunes crítiques, vaig trobar que l’acabament de la festa a la una de la matinada era més que prudent per respecte a la gent del barri.
A Mallorca ja fa temps que hem perdut el sentit de la mesura que tenen els menorquins.
