Miriam Triay / Ciutadella – Montse Marquès Marroquín és historiadora i auxiliar de Biblioteca, llicenciada en Història Contemporània (Universitat de Barcelona) i amb un màster enfocat en la història de la dona. Ha publicat tres treballs de recerca, centrats en el seu tema predilecte, la història de la dona menorquina, sobretot, dels segles XIX i XX. ‘Dones i sabates: el paper de la dona en el procés de la indústria del calçat a Ciutadella de Menorca (s.XX)’ (2006), ‘La dona en la indústria menorquina (segle XIX i XX)’ (2012), i, a finals de l’any passat, ‘L’educació de les dones a Menorca (1850-1950)’.
A més, també ha portat la divulgació de la història femenina més enllà de les pàgines d’un llibre, fent conferències en diferents indrets de l’illa, sobretot, per a la Universitat Oberta de Majors i el Cercle Artístic. En aquest sentit, el passat divendres, 12 de gener, va ser la ponent de l’acte ‘L’educació de les dones a Menorca (1850-1950)’, realitzada a la sala Jeroni Marquès del Cercle, i en la qual abastava tota la informació investigada durant el procés del tercer i darrer llibre.
LA HISTÒRIA PARAL·LELA DE LES DONES
“Vaig descobrir que hi havia una història paral·lela a l’explicada; la dels sectors més marginats, com les dones”. Durant els seus anys de carrera, Marquès va cursar una assignatura, Microhistòria, en la qual va entendre la importància de les versions i la perspectiva quan es parla d’història. Es va adonar de com “la història general és l’explicada pels homes, des de la seva visió. Però, en canvi, la realitat viscuda per les dones, no se sembla de res. En aquest sentit, la història està, en realitat, esbiaixada, incompleta”.
Arran d’açò, Marquès va decidir fer un màster enfocat en història femenina, i tornar a Menorca per fer treball de recerca en aquest sentit. La seva sorpresa en arribar a casa va ser la falta d’informació documental que hi havia recollida, i per la qual cosa, encara es mostrava més necessària la seva tasca.
“Mentre tothom coneixia al sabater de banqueta, ningú es fixava en les dones de la fàbrica”.
Així va néixer la seva primera publicació, centrada en l’important paper de la dona dins la indústria menorquina del calçat. Un treball que, realment, va ser possible gràcies al premi Francesc de Borja Moll, convocat per l’Ajuntament de Ciutadella i l’IME. “Vaig veure que la dona menorquina estava molt invisibilitzada. I com que venc de família sabatera, vaig decidir enfocar el meu projecte cap aquí, presentant-lo al concurs. Amb la gran sort que vaig guanyar, i el vaig poder realitzar i, posteriorment, publicar”.
MOLTES DONES FEINERES I UNA ILLA
Les dones treballadores eren habituals a la Menorca del segle XX, però estaven molt amagades i poc reconegudes. Així, Marquès va tractar la indústria del calçat en aquest primer llibre, però també va ressaltar el paper clau de les dones en la indústria de moneders de plata (més endavant bijuteria) i tèxtil, en la seva segona publicació.
“Elles, treballadores, van ser les decantades, les invisibles. Mentre tothom coneixia al sabater de banqueta, ningú es fixava en les dones de la fàbrica. I en el moment de fer el treball submergit, van ser elles les que es van haver d’amagar, mentre ells quedaven a la fàbrica”.
Una feina que, a més, s’havien de compaginar amb ser esposes i filles, que seguia sent el seu rol social principal. “Per elles no ha sigut gens fàcil. Han fet moltes hores de feina i en condicions insalubres. Dones i filletes explotades que han pagat grans conseqüències”. Entre elles, les de formar part d’una història desconeguda.
EDUCACIÓ, SÍ O NO?
Dones que treballaven per ajudar a la família, però també per poder gaudir d’un poc d’independència. Dones que feien feina per necessitat. I que, per tant, començaven des de filletes a formar part de l’engranatge laboral, sense poder accedir a l’escola.
En la tercera publicació, de finals de l’any passat, Marquès destina les pàgines a l’educació que rebien les dones a Menorca. Un tema del que també falta molta informació i investigació. I que ha mostrat com la societat del moment presentava, principalment, “una lluita molt gran entre l’església i els progressistes, per poder aconseguir l’educació de la població. Consideraven que era un punt molt important per encaminar les creences cap a una banda o altra. Així, quan va arribar la renovació pedagògica, amb l’onada progressista, i la dona va poder accedir a l’escola, es van disputar la seva educació”.
Un tema molt complex, que Marquès ha sabut explicar al seu nou llibre. On presenta diversos corrents importants del moment, i les diferents situacions que podia viure la dona menorquina, depenent de la seva condició o localització. Classe alta o popular, ambient urbà o rural.
Tot marcava diferència en l’educació d’elles. Una que, a més, podia plantejar-se des d’una mirada esbiaixada, en la qual les dones seguien el transcurs que els tocava segons la societat, ser preparades per exercir de mares i esposes; o des d’una mirada moderna, en què homes i dones eren iguals i mereixien rebre la mateixa educació.
Montse Marquès ens brinda treballs de recerca clau i necessaris per a la història de l’illa. Una investigació exhaustiva respecte a la dona que no ha arribat al seu final. Com la historiadora confessa, ara està treballant en un nou projecte, centrat en les artistes menorquines del segle XX. Per la seva importància i invisibilitat, però també, com a homenatge a la seva àvia, na Nina Camps Vives, primera dona en pintar les carotes de Sant Joan, i encarregada de dibuixar els escuts que es troben a l’Ajuntament de Ciutadella, dissenyats per J. Mascaró Pasarius. Una dona important que, per desgràcia i com moltes, no apareix a la història que estudiam i contam. Però que, i gràcies a persones i dones com na Montse, cada vegada estem més a prop de canviar-ho.
