“I si l’hivern feia més vells i cansats els arbres, la primavera els tornava a fer sentir joves. I a les nits glaçades, sota un pam de neu, la primera flor començava a empènyer, ensenyant a la gent d’aquest poble el que costa tant de creure.”
Potser aquest paràgraf ja dibuixa, ni que sigui un poc, la novel·la que aquesta setmana us vull recomanar. Una novel·la profundament emotiva, que de cap de les maneres et deixa indiferent. Mort i amor, absència i record…
Tanmateix, bé n’hauré de fer cinc cèntims de l’argument.
Una noia vetlla el seu avi moribund, per única companyia hi té la memòria i la imaginació. Així el record d’allò que va ser i l’enyor d’allò que voldria que fos s’entrellacen en una harmonia perfecta. I sí, efectivament, es pot enyorar allò que mai s’ha tingut, vet aquí el poder dels somnis.
Perquè, de fet, La llei de l’hivern just transcorre en el temps de la vetlla, de tant en tant interrompuda per l’anada a un bar de poble. És precisament allà on topa amb un rodamon, un home lliure, sense lligams, que en el seu pensament es convertirà en company, amic i amant…
“Oi que com jo ho penses, que tothom és ximple? Oi que aquest món tampoc està fet pet a tu? Oi que te n’inventes d’altres?”
Així, de qualque desoladora manera, ens ve a dir, que podem viure allò que desesperadament necessitem si no posem barreres, cotilles, a la imaginació.
Amb tot el que fins ara us he explicat, ja haureu suposat que és una novel·la intimista, en què elements gairebé màgics es barregen amb records dolorosos. Però, la soledat hi és sempre present i, com una boira que tot ho amara, emplena cada racó de la narració.
“Quin sentit té tota aquesta gent que ve i que després se’n va? Avi, per què estem tan sols?”
Amb una escriptura fluïda, amb un llenguatge d’una enorme riquesa, amb tot de suggestives metàfores i símbols, l’autora, sense deixar gairebé per res la cadira al costat del llit de l’avi, ens passeja per un poble que és tots els pobles, ens fa topar amb personatges que podem reconèixer, ens descriu indrets i situacions que no ens són aliens.
La vetlla d’un moribund, els records d’infantesa i el somni de trobar qualcú que t’ajudi a trencar amb el passat, són els fonaments de la història, fonaments que d’una manera o l’altra -si pouem al nostre interior- són també els nostres.
Precisament per això, la novel·la desprèn una fonda tristor, un paisatge de malenconia, una incessant queixa rebel contra el destí.
“Encara que faci vergonya admetre-ho, us ho diré: he convertit el fugitiu en la meva esperança. I ves si no l’has de perseguir, l’esperança.”
Perquè, no ho oblidem, les flors comencen a brotar les nits gelades, i, al cap i a la fi sempre hi pot haver un tren que ens porti lluny de la foscor. No puc anar més enllà.
Per altra part, som conscient que, en aquesta ressenya, potser he abusat de les cites, però era inevitable. N’he deixat tantes sense incloure. Si més no, em permetreu que acabi amb la darrera, que acabi amb les mateixes paraules amb què gairebé comença la novel·la. Unes paraules tan doloroses de suportar com ben certes:
“Perquè no me n’adonaré, que estarà enterrat al forat, amb la punyetera creu de fusta, el seu nom picat amb martell, la data del primer dia, la de l’últim i el guió entremig. El guió, aquella ratlla curta on es concentra l’existència,”
