La ficció és un pàl·lid reflex de la realitat. Per aquest motiu sempre recoman als escriptors joves que em demanen consell o que assisteixen als meus tallers literaris puntuals que exagerin i intensifiquin el relat perquè el que no pot permetre’s un creador és que la seva còpia sigui inferior en aquest sentit que la realitat en la qual s’ha basat. Sortint del pàrquing de llarga durada de l’aeroport de Menorca on hem deixat el cotxe -són les nou del matí, fa un dia radiant, humit i amb les fondalades insulars cobertes de boira- ens reb un rupit posat damunt un fanal encara encès que canta amb una alegria i amb unes ganes de viure que impressionen. No té por del vell caçador que ha perseguit i caçat els individus de la seva espècie perquè els animals tenen un sisè sentit que detecta l’hostilitat o el grau de perillositat. S’infla, mou el bec, expandeix els seus colors ataronjats i, sobretot, projecta al món un cant harmònic i vibrant que és com un bon dia gloriós i que em reconcilia amb el meu passat. Ho percebem com un bon senyal perquè ens dirigim a Mallorca per participar en l’estrena, al Teatre Principal de Palma, de Barba-rossa, una novel·la protagonitzada per un caçador d’ocells que ha pujat als escenaris la companyia menorquina La Trup dirigida per Sergi Marí. Palma ens acull amb sol i gens de fred. S’assembla a una Barcelona petita i més nostrada (aquí tampoc se sent parlar en català). El Teatre Principal de la ciutat impressiona però després d’haver estrenat quinze dies abans al Teatre Principal de Maó, més antic i molt ben conservat, l’impacte és menor. La trobada amb l’equip és l’habitual. A vegades em sembla que la vida es redueix a surfejar entre les bones emocions sota el principi que el talent, com una força magnètica més, atrau el talent que entre aquestes bones emocions es vol desenvolupar. I és així una altra vegada més. Al Teatre Principal de Palma, ja sigui dalt l’escenari -Queralt Albinyana, Josep Mercadal, Àlvar Triay, Agnès Romeu-, ja sigui als comandaments d’il·luminació -Eugeni Marí-, ja sigui a l’ordinador de la música composta per a l’ocasió -Pere Pelegrí-, ja sigui per part de qui ho dirigeix tot -Sergi Marí- l’ambient és irònic i professional; allunya’t dels mediocres que s’alimenten de la benzina de l’enveja. Amb en Sergi Marí, na Tónia Coll ens dirigim a la nova facultat de Belles Arts Adema vinculada a la Universitat de les Illes Balears on ens han reclamat per fer un col·loqui que resulta molt viu. Ensoldemà el teatre està pràcticament ple. La funció llisca com una seda i la resposta del públic és fantàstica. La pregunta que m’han fet en tots els col·loquis és què sent veient la meva obra traslladada a l’escenari amb els meus personatges de ficció convertits en persones reals. Amparo Sard em va donar la clau. El creador individual, com és l’escriptor o l’artista multimèdia, acaba necessitant la connexió amb d’altres creadors i sortir de la seva cercada soledat. En un món virtual com l’actual hem de menester la possibilitat de contar històries a la vora del foc i, al segle XXI, aquesta eventualitat només ens la dona el teatre. Així que, gràcies meravellosa companyia La Trup per donar-me aquesta oportunitat. Quina? Moltes, però per exemple poder abraçar Barba-rossa dalt l’escenari del Teatre Principal de Palma i haver-me deixat entrar en aquesta escaparata que al maig es veurà a Barcelona.
ESCAPARATA. Vitrina on es guarda una imatge venerada o de gran vàlua. Pres modernament del castellà escaparate; en baleàric, el mot és tornat femení.
