Bep Al·lès / Ferreries – Es prestigiòs pintor ferrerienc és s’autor de sa Corema que es distribueix aquest mes de febrer amb ses revistes locals de Menorca.
Què representa sa Corema dins s’imaginari de Menorca?
Em serveix per recordar quan era petit, lo que feia a ca meva. Record que per Setmana Santa no es podia posar música. Més que res, és tornar un poc en aquell temps, reviure aquell temps a través d’una pintura actual.
Quan xerram de sa Corema tots ens imaginam una vella esquerra, però tú l’has pintada amb una cara amable…
Sempre s’ha representat amb una cara antipàtica, de pocs amics, amb berrugues. A jo, tot açò em fa recordar aquell temps una mica fosc. Per açò, es que tenim néts, com jo, volem que tengui una altra imatge. He fet una velleta amb cara simpàtica, afable, amb qui et fa ganes asseure’t per xerrar. Que me perdonin es puristes.
Has dubtat a s’hora de decidir quina tècnica havies d’emprar?
Sí, bastant. No podia fer un dibuix amb rotulador en mitja hora, perquè no va amb jo. Si ha de dur es meu nom, ha de tenir una certa qualitat. L’he feta a l’oli i alquídic, amb acabats de rotulador per tal de donar-li una mica un aspecte de còmic, tot damunt un cartró Fabiano italià d’un milímetre i mig.
Vius envoltat de ses teves pintures, però també de llibres i antiguitats. Et consideres un humanista?
Jo sempre dic que s’ambient on fas feina i desenvolupes sa teva passió és molt important. M’agrada aquesta sensació de tenir aquest espai, que et fa sentir ganes de ser aquí i de no sortir. Visc envoltat de llibres, de música, de gravats antics… de tot lo que és sa referència de sa nostra cultura occidental.
Què t’agrada llegir, a part de llibres d’art i de pintura?
M’agrada molt llegir llibres de viatges. He estat un bon viatjant. He viatjat des de l’Índia a Uzbekistan, a sa ruta de la seda, de sa qual n’he pogut fer una bona part. Vaig començar quan tenia 20 anys i me’n vaig anar un mes tot sol a Egipte,i a nes 24 un a Tailàndia. Ses novel·letes lleugeres també m’han ajudat a sortir des meu monotema. A més, des de fa deu anys estic donant conferències sobre pintura.
Vermeer és sa teva principal referència pictòrica…
I tant. De fet, fa més de quinze anys que cada any me’n vaig una setmana a Holanda a seguir estudiant es pintors holandesos. Jo dic, de broma, que ara ja estic amb es de tercera divisió que no coneixen ni es holandesos.
Què és allò que et va enganxar as pintors holandesos? Quin dia es cervell et va fer un clic especial?
Es dia que jo era un al·lotet de deu o dotze anys i es meu germà major em va fer veure en Vermeer, que era absolutament desconegut per as gran públic. Me va impactar com pintava aquell ambient interior, familiar. A partir d’aquí, el vaig començar a estudiar. De fet, som pintor per Vermeer. Lo que tenc clar és que lo que sé de pintura és gràcies a ell. He après a pintar copiant es seus quadros.
Quantes hores dediques cada dia a sa pintura?
A les cinc o cinc i mitja des matí em passen Es Diari per davall sa porta. I són molt pocs es dies que no estic despert esperant que me’l duguin. Just que hi ha llum, aprofit fins es darrer minut. Podria ser un homo jubilat, i en canvi no tenc prou temps per fer lo que vull. fer. No te puc rallar d’un horari perquè per a jo no existeix es temps aquí a dins. Lo que sí que és ver és que som molt disciplinat.
Ser disciplinat és una gran virtut, però quin és es teu motor?, sa passió?
Totalment. Per sort, tenc sa mateixa passió que tenia as vint anys. Físicament no és igual, perquè ja no aguantes tant as cavallet, per s’esquena. Pintar no és només sa mà: és es canell, es cervell i tot es cos. Però hi faig més hores que un picapedrer.
Feina, disciplina, ordre i una obsessió pes perfeccionisme i sa meticulositat que es pot llegir a través des tel des teus quadres i que formen part -m’imagin- de sa teva personalitat.
Totalment. En Pau Faner me va fer un escrit i va dir una cosa que em va agradar molt, i és açò de ser honest amb tu mateix. Jo tenc una idea i sé que som hereu d’aquesta pintura realista. Ara està un poc més de moda, però fa uns anys no ho estava gens i jo seguia amb sa mateixa idea. Té diré una cosa. Quan te fan encàrrecs -jo faig molta feina per encàrrec-, molts de pintors quan tenen es quadre amb cara i ulls el firmen i ja està, perquè és doblers segur. Jo m’ho planteig com si l’hagués de vendre. De vegades ve sa dona i me diu: “Aquest quadre ja està acabat”. I jo, hi faig una setmana més, de feina. Cada dia. Si ha de dur es nom meu, sa pintura ha de ser lo més perfecte possible. Aquesta manera de fer feina a la llarga dóna es seus fruits.
Quant temps dediques a un quadre, com a terme mitjà?
És sa pregunta des milió. Ni ho sé, ni m’importa. Sa meva dona ve de vegades i me diu: “I què has fet, tot es dia? Es quadre està com ahir”. “Com ahir? No has vist aquest trosset nou de llum?”. M’és impossible respondre. Es temps per jo no conta.
