Miriam Triay / Ciutadella – Enfrontant-se a un centenar d’oponents, el passat 17 de febrer, el menorquí Vicent Marí, amb el nom de guerra de ‘Spica’, es va proclamar campió del primer torneig de batalles de rap improvisat en català. L’esdeveniment, Catalunya Freestyle, ja és una fita en si, per haver aconseguit reunir a tantes persones que rapegen en català. Però el fet que un menorquí l’hagi guanyat, és encara més atrevit. I no un illenc qualsevol, sinó que un glosador, membre de l’associació Soca de Mots. Demostrant que de la glosa al rap, hi ha tot un viatge per la mètrica, de curta distància.
RIMANT LA REALITAT
Fa una vintena d’anys que la glosa va aparèixer a la vida de Vicent Marí, mestre i director de l’escola d’Es Castell, per una casualitat sobtada. Des d’aquell moment, i després d’un període d’aprenentatge amb altres professionals i experts de la glosa, entre els quals hi havia en Miquel Ametller, s’acabà convertint en un dels glosadors actuals de Menorca.
Procedent d’Es Castell, Marí, sempre acompanyat de la seva curiositat, i una dècada després que la glosa formés part del seu dia a dia, va començar a rapejar… “Tot va començar a través d’un acte que vam fer a la biblioteca de Maó, per Sant Jordi, juntament amb Orgànic Menorca, el grup de rap ciutadellenc. Ells cantaven una de les seves peces, i nosaltres glossàvem, per torns. Va ser una experiència que em va deixar molt bon gust de boca. Els dos estils conjugaven molt bé. Però és que, a més, em va impactar la quantitat de públic jove que hi havia. Clar, fins a aquell moment -ara estem en un altre punt, el glosat viu un bon moment-, costava tenir públic jove que volgués veure i escoltar glosa”, confessa Marí.
Amb aquest primer contacte amb el rap, llavors, i amb un especial interès despertat a dintre seu, va començar a visitar les zones on sabia que es reunien diferents grups per fer les conegudes ‘batalles de galls’, a Es Castell. Veient que cada vegada li agradava més la sensació, un dia es va atrevir a provar-ho. “L’única pega que hi veia és que ells rapejaven en castellà, i jo ho feia en menorquí, perquè venc de la glosa, al final. I en castellà no sé rimar dues paraules. Però ells no ho van veure com un problema, i em van acollir perfectament. Així, ells em deien alguna cosa en castellà, i jo els contestava en català”.
Sentint-se integrat, va estar una temporada visitant aquestes quedades, fins que se’n va desvincular. De l’experiència, nasqué Spica, sense saber-ho. La faceta rapera de Marí. La voluntat i gràcia d’improvisar amb un altre instrumental, diferent del de la glosa. Esporàdicament, i durant glosats, Spica tornava a aparèixer, però després es tornava a apartar del focus popular.
En tot moment, però, sempre rondava un dubte pel cap de Marí: “Hi haurà més gent que, com jo, improvisa rap en català?”. Fins que aquest novembre va trobar la resposta. I, com un tresor que havia estat enterrat, va aparèixer el Catalunya Freestyle. Un esdeveniment capaç de reunir no a 5, 10 o 20 persones que, com Marí, rapejaven en català, sinó que a un centenar.
RAPEJANT EN LA LLENGUA MARE
“Dubtant de si anar-hi o no, amb moments que ho veia molt clar i d’altres que gens, finalment el 17 de febrer em vaig plantar a Barcelona”. Aquí començava un viatge molt curiós, perquè encara que, fins al moment, l’artista hagués pogut rapejar en menorquí, mai ho havia pogut fer amb altres rapers que, realment, cantessin en la llengua mare. No sabia què li esperava, llavors, ni la qualitat del que li venia al damunt.
Amb aquesta incertesa nasqué finalment Spica. “És el nom d’una estrella, i el de la meva barca. Una paraula que tenim molt per mà a casa. I quan em vaig haver de batiar amb un nom de guerra, el meu fill gran, que m’havia acompanyat a viure l’experiència, va trobar que Spica era l’adient. Però és pura anècdota”. Un nom nascut sense cap pretensió, que ha despertat molta curiositat entre el seu públic i seguidors.
Així, amb el nom posat, Spica ja era al camp de batalla, per enfrontar-se a altres galls. Uns de molt diversos. Que tant podien ser campions d’Espanya rapejant en castellà, com simples aficionats que venien a provar. Com ell mateix, de fet. La incertesa seguia present, llavors. I no va ser fins que va començar a passar les diferents rondes, que Spica no va ser conscient del que estava fent.
Coneixedor de les seves capacitats, sabia que dels dos pilars fonamentals a l’hora de fer rap, el seu punt fort n’era el missatge, la paraula, la rima improvisada; mentre que el seu punt dèbil era la fluïdesa amb la base instrumental escollida -que variava a cada ronda-. Enfocant-se, llavors, en el seu fort, i veient que havia de marcar diferència si volia destacar d’entre els altres cent companys, i convertir-se en un dels vint-i-quatre finalistes, Spica va anar superant a alguns dels rapers més coneguts del panorama, com Zoyert o Dafer, fins a arribar a la gran final. Una que es va disputar amb Daura Mangara, un raper català de Banyoles, al qual, finalment, va vèncer.
MOSTRANT LA GLOSA ALS PAÏSOS CATALANS
“Em vaig sentir molt bé de guanyar aquest concurs. Va ser una experiència única. I una manera de dur el nom de la glosa més enllà, i equiparar-la al nivell del rap improvisat. Demostrar que la glosa no és una cosa arcaica sense sentit i sense qualitat, sinó que pot venir un glosador i estant fora del seu àmbit de confort, pot batallar amb els rapers que hi ha en primera línia del rap català”.
Mostrant, en tot moment, una gran admiració pels seus rivals, i un respecte cabdal, Spica es va situar al capdavant, amb frases i missatges que, en tot moment, recordaven el seu origen menorquí i glosador. Enaltint l’art de glosar, com ell mateix diu que n’era la seva intenció.
En aquest sentit, glosa i rap, són tan diferents realment? Segons a qui li demanis la resposta serà una o altra, però si ens basem en el real, en l’empíric i tangent, com bé diu Vicent Marí, “funcionen similar. Al final el fonament és el mateix: crear una estructura poètica improvisada de forma oral, amb un temps determinat. Açò són els ingredients comuns. Per tant, jugam amb el mateix. Un empra un tipus de mètrica, i l’altre empra un temps musical. Però les tècniques parteixen d’allà mateix, de la mateixa base. Realment, quan fas glosa o construeixes un patró de rap, sempre et centres en una cosa: el missatge final. Què vols dir?”
I és amb aquesta pregunta que, i per fer una demostració del que està dient, Marí ha dedicat unes paraules al nostre setmanari El Iris. Tot un honor per a la revista.
Te faré una cançó però no te retgiris,
vull que m’escoltis bé, que a la vegada me miris,
l’agafes, la guardes, però no la tiris,
perquè açò és una entrevista per sa revista El Iris
EL MOMENT DE GLOSAR
Siguin germanes, cosines, filles de cosines, o fins i tot el mateix, depenent d’amb qui parlem del tema; la glosa i el rap formen part de la vida de Vicent Marí. D’una forma més propera o no, més constant o no. Però com ell mateix confessa, encara que es defineixi com a glosador, el seu moment amb el rap no ha acabat, no ha sigut una cosa puntual, seguirà.
Glosa o rap? “Glosa, però també rap”. No renuncia al que li pugui proporcionar l’art de rapejar. És més, i com bé ens explica el glosador, actualment des de la glosa “estem jugant en introduir noves tonades, noves coses. I a vegades en un glosat, glosam una estona amb la tonada tradicional, però després aturam i improvisam damunt una cançó de fandango, per exemple. El rap també hi és, en aquest sentit, i no el volem perdre, perquè ens va molt bé quan anam a fer algun curs o mostra a les escoles, per enganxar als més joves”.
La glosa s’ha de mostrar i continuar, i moltes vegades, perquè una cosa perduri, sense abandonar mai les arrels, s’ha d’actualitzar. Així, el rap és una de les eines clau per aconseguir-ho. Recordant sempre d’on venim, i avançant cap a on volem anar. “Jo tenc molta admiració pels glosadors de l’època d’en Josep Triay, perquè eren molt especials. Persones que no n’havien après, que glosaven al natural, i eren molt bons. Els admir”. I de l’admiració neix la constància i la voluntat de fer-ho perdurar.
Glosa o rap, rap o glosa, amb diferències i també similituds, dos estils musicals, dues maneres de rimar, d’improvisar l’art. Dues que per separat són molt valentes, però que, potser, juntes, poden ser molt més fortes del que ens pensam. De moment, Vicent Marí, ha unit la seva faceta de glosador, amb la seva de raper -Spica-, i ha aconseguit ensenyar més enllà dels límits de Menorca, que la glosa no és alguna cosa del passat. Forma part del nostre present.
