La por del porter davant del penalty (aquesta va ser la traducció literal feta per Joan Fontcuberta l’any 1974 de la novel·la de Peter Handke, escriptor austríac que guanyaria el Premi Nobel de Literatura l’any 2019) és un dels títols més encertats i genials de la història encara que parteixi d’una digressió aparent i puntual ja que en el llançament d’una pena màxima, com se l’anomena teatralment en el futbol, qui té por no és el porter sinó el llançador. El primer no té res a perdre. L’estadística el recolza ja que el percentatge històric és decanta per golejada cap a l’encert que cap a l’error; la ciència estadística ens diu que de cada cent llançaments vuitanta acaben en gol i només vint són aturats pels porters o són errats pels llançadors. Així que, com va afirmar Sergi Darder, el jugador del Reial Mallorca que va tirar el darrer penal de la tanda del partit que havia de decidir el finalista de la Copa del Rei de futbol de la temporada 2023-2024, estava terroritzat, encara que ho digués de manera més escatològica.
La meva experiència personal també es caboteja per aquesta diferència de sensacions entre el que sent el porter i el que sent el llançador. El porter pot convertir-se en un heroi. En canvi, si el llançador marca, el seu mèrit s’acabarà circumscrivint en el pla de la normalitat; si falla -com li va passar a la figura de la Reial Societat, quina mania amb la reialesa que tenen qualcuns equips de futbol espanyols, Mikel Oyarzabal-, llavors es converteixen en perdedors i se’ls mira amb llàstima. Ah, la por! La por! O, les darreres paraules enigmàtiques que diria el trastocat agent comercial Kurtz a la novel·la, també breu, El cor de les tenebres de Joseph Conrad i que duria anys després al cinema Francis Ford Coppola amb el títol Apocalypse Now: “Ah, l’horror! L’horror!”. Qui sent por davant del penal -o davant del penalty com tradueix el polifacètic Joan Fontcuberta- no és el porter sinó que és el llançador que, el noranta-nou per cent de les vegades, sol ser un jugador de camp encara que també hi ha hagut porters que es van acabar convertint, l’estadística no menteix, en grans llançadors. Dins la meva modesta trajectòria vaig ser l’encarregat de llançar els penals en diversos equips amb els quals vaig jugar, no molts, i, dels vint executats, no en vaig fallar cap. Una nit vam anar a sopar al restaurant Bilbao del carrer Perill -quines associacions més atzaroses i literàries- amb en Jordi Puntí, flamant guanyador del Sant Jordi de novel·la amb l’esplèndida Confeti que ha publicat Proa, i no sé per quin motiu -l’escriptor de Manlleu és gran aficionat del futbol, fan del Barça i de Messi -us aconsell, us agradi o no el futbol, el seu llibre Tot Messi. Exercicis d’estil, una xalada-, tal vegada l’equip que dona nom a la ciutat havia guanyat o perdut una tanda de penals, vam acabar parlant-ne. La meva tècnica era senzilla. Primer, col·locar amb cura la pilota damunt el punt de penal. Segon, abaixar les pulsacions. Tercer, decidir llançar a la teva banda natural; si ets dretà, a la teva dreta, si ets esquerrà, a la teva esquerra. Quart, estar pendent del porter i només canviar el pla previst si aquell que no té por davant el punt de penalty es venç abans que impactis amb la pilota. Felicitats, Mallorca. Ara només esperar que en Sergi Darder acabi alçant la copa després de passar, o no, pel punt de penal.
DARDER. Antigament, fabricant o venedor de dards. Llinatge.
