Itziar Lecea / Ciutadella – Fa 33 anys, un dia 8 d’agost, obria la llibreria La Torre de Papel. Al capdavant, una dona que s’ha donat a conèixer en els darrers anys en el camp de la política balear, però que sempre ha estat molt lligada a la vida cultural de Ciutadella a través del seu característic espai. Tanmateix, la protagonista d’aquesta entrevista és na Cora Sánchez de la Concha, la filla de na Mae, que ha donat una segona vida a la que és la segona llibreria més antiga de Ciutadella. Na Cora va obrir de nou l’espai el passat mes d’abril, i amb ella fem un repàs de la vida actual, però també passada.
Fem un exercici de memòria i veim com va començar “La Torre”?
Ma mare, na Mae de la Concha, tenia l’acadèmia d’idiomes a la part de dalt de l’edifici, on donava classes d’idiomes. I va tenir l’opció d’agafar el local de baix, que era una cotxeria. Com tenia bon tracte amb el propietari de l’edifici, li va dir que ella pagaria la reforma, però la faria al seu gust. Així va ser com el propietari va accedir, i ma mare va començar a maquinar. Ella és una de les persones més lectores i més cultes que conec, tot i no tenir un títol universitari. De fet, m’ha mostrat que educació acadèmica no equival a cultura. I sempre havia tingut aquesta fantasia de crear una llibreria, però que fos propera, sense el toc elitista. A França havia vist aquesta combinació de cafè amb llibreria, on també va incloure l’espai per fer les seves classes, que era una ajuda per un sector precari com és el dels llibreters. Així, el bar va durar fins a l’any 2009, i va seguir amb classes i llibreria fins al 2016. Després ho va agafar una altra persona durant un any i mig. I el 2017, la llibreria va tancar.
Fins aquest 2023. Qui és la segona generació de “La Torre”?
Som la filla petita de na Mae, na Cora Sánchez de la Concha. Quan va arribar la pandèmia, jo era a Londres, on m’estava especialitzant en direcció artística per cinema. Llavors em vaig veure tancada a una casa molt cara, pagant un munt de diners per estudiar davant un ordinador quan jo el que volia era estar als tallers d’un rodatge. El meu objectiu era ficar-me dintre de la indústria del cinema, però la pandèmia es va posar pel mig i va tenir altres plans. Tanmateix, quan vaig partir cap a Londres ja tenia un petit sentiment de culpa, perquè em semblava que els canvis que està vivint Menorca estan passant molt ràpidament, especialment la gentrificació, i tenia el sentiment de què essent una persona jove i amb empenta, Menorca necessitava que gent com jo quedéssim, per poder crear comunitat i mantenir el que noltros entenem com a Menorca. Pel que, quan va arribar la Covid, vaig veure clar quin era el camí immediat.
Com es va produir aquest canvi de rumb vital?
Sabia que al cine no m’hi podia dedicar aquí. Mai m’havia plantejat dur jo La Torre, perquè era tant de ma mare que em costava imaginar-la d’una altra manera. És, sense cap dubte, la quarta filla. Però, veient el local tancat, tan trist, em va fer pena que estigués abandonat, pel que em vaig plantejar com fer-la meva, sempre des del respecte cap a ma mare. Xerrant amb ella em vaig adonar que li feia molta il·lusió que La Torre pogués seguir un altre camí, un camí que em pogués donar tanta felicitat a jo com li va aportar a ella.
Canvi de registre i canvi d’imatge.
Em semblava que era coherent que una nova etapa, ho havia de ser en tots els sentits. Havia de canviar totalment, donar-li un poc d’oxigen i adaptar-la als nous temps, perquè des del 1990 Ciutadella ha canviat molt.
Arts i humanitats és el que trobam a les prestatgeries. El públic de nova generació ho ha rebut bé?
Pel meu públic, és el que hi hauria d’haver. Que no vol dir que sigui el mateix que cerca el públic original de La Torre. Són les inquietuds de la meva generació? Si, crec que es pot dir així. El criteri que tenc per triar els llibres és pensar que, si és un llibre que no es ven, li faria un lloc a ca meva. Si la resposta és que si, el duc cap a La Torre. A banda que puc recomanar, amb total confiança, els llibres que tenc. Conèixer certes editorials, tenir autors de referència, fa molt a l’hora de crear un catàleg. No m’és possible llegir-los tots perquè som una lectora molt lenta, però de qualsevol llibre te’n podria dir alguna cosa.
I del que no són llibres?
Tenim algunes peces d’art, especialment de gent jove que no té un espai propi on mostrar la seva obra. Crec que a Menorca hi ha molt pocs espais, per no dir cap, per artistes joves. L’art, en el moment en què vivim, s’està anant a unes elits que poc té a veure amb la comunitat local. Per jo, dur art de gent jove, és una forma de resistència contra aquesta ona que ens arriba a l’illa i destrossa moltes coses al seu pas.
Ha sonat a reivindicació de menorquinitat.
Tornar a Menorca va ser un acte totalment polític i conscient, amb una agenda molt clara. No som capaç de viure d’una manera que no sigui conscient, crec que hauríem de viure d’una manera molt més responsable i encaminar els nostres fets cap a la comunitat que volem. Volia despertar la curiositat i les ganes de saber més, perquè crec que per viure en comunitat bé, hi ha d’haver amor. I per jo, amor és sinònim de curiositat. En el moment en què sents curiositat per algú o alguna cosa, és perquè ho estimes. Repetiré lema: qui estima Menorca, no la destrueix, llavors la meva manera d’estimar-la és dur curiositat, coneixement i cultura.
