Miriam Triay / Ciutadella – D’una passió nascuda de forma sobtada, gràcies a l’amor per la lírica del seu pare, Anna Maria Ticoulat i Coll (Maó, 1942) és, actualment, una de les poetesses reconegudes del panorama català. Anant-se submergint cada vegada més dins la lírica de les paraules, dins l’harmonia i la melodia dels sons versats, l’escriptora menorquina a dia d’avui ja ha publicat vint-i-vuit llibres de poesia.
Una amant de la poesia clàssica que, el pròxim 20 d’abril, a la sala Jeroni Marquès del Cercle Artístic, presentarà la seva darrera obra: Em tatuo la pell amb els poemes (Círculo Rojo); dins el marc de la celebració de la festa social de l’entitat cultural. Conversam amb l’autora.
Una passió per la poesia que neix del seu pare…
Sí, de la meva relació amb ell.
Jo vaig estudiar peritatge mercantil, una carrera de nombres, i no de lletres. De fet, mai havia tingut cap inquietud cap aquest camí més líric i literari. Fins que, l’any abans de morir-se, el meu pare em va començar a recitar poemes dels clàssics com Góngora o Quevedo. Deixant-me amb un borinot dins meu que em movia a provar-ho. Em va minar dins jo. No sé per què. Tal vegada ho tenia dins, aquest amor per la poesia, i fins que ell no em va donar a conèixer aquells poemes tan perfectes, no ho vaig despertar.
Llavors, quan el meu pare va morir, li vaig començar a escriure els meus pensaments, i anava al cementiri a llegir-los. A partir d’aquest moment vaig començar a escriure sobre diverses idees que em venien. Va ser com si una part de jo s’anés despertant a poc a poc. Com si el motor s’encengués, i tot comencés a rodar com tocava. I des de llavors ençà, escric.
Quina és la seva trajectòria amb la poesia?
Quan vaig veure que els meus versos tenien un caire diferent, que ja començaven a tenir forma, vaig decidir que volia escriure com aquella gent que tant admirava… Així, em vaig apuntar a un seminari d’investigació poètica a Barcelona, i cada mes hi anava. Allà vaig aprendre molt.
Va ser aprenent les bases literàries de la creació estilística que vaig evolucionar molt ràpidament. I ja el primer any, el professor d’aquest seminari em recomanà publicar alguns dels meus poemes en un recull. I així ho vaig fer, publicant el meu primer llibre.
L’any 1992 em telefonaren que havia guanyat el meu primer premi, pel poema Força i feblesa, en l’acte de Poesia Viva, de Barcelona. I des d’aquest moment, no m’he deixat de presentar a diversos esdeveniments i concursos, havent guanyat un total de noranta-tres premis.
Després, amb el temps, i quan el meu home va morir -en pau descansi-, vaig decidir estudiar la llicenciatura de filologia catalana, a través de la UOC. I el meu coneixement literari es va expandir.
Si passam a parlar del seu darrer poemari, ‘Em tatuo la pell amb els poemes’… Com sorgeix?
Jo vaig escrivint cada dia un poema, com a norma. Normalment de temes variats. Si veig alguna cosa que m’ha cridat l’atenció, ho escric. O si un dia fa vent, si plou… alguna cosa que m’hagi ferit el cor… el que sigui.
Per tant, el lector hi trobarà una mica de tot. Perquè és l’evolució de cada dia, de la meva vida. El podríem titllar de dietari, fins i tot.
Són poemes correlatius l’un amb l’altre. I tots aporten una part íntima de jo.
De fet, i com es pot apreciar amb la imatge de la portada, la meva poesia, per jo, representa la meva connexió umbilical amb l’espai, el nus que tenc amb les estrelles que han marcat la meva existència. És la relació entre el món terrenal i el món de l’univers.
I el títol?
Perquè de tant escriure, em tatuo la pell, amb els poemes. Perquè és una cosa que tenc arrelada dins meu. Jo som la poesia.
I quina connexió presenta una cosa amb l’altra, el títol amb la imatge de portada?
Realment cap, no tenen relació, però ambdues són clau per entendre el poemari. Mira, en el primer poema que apareix, titulat igual que el recull, açò s’explica una mica millor.
Em tatuo la pell amb poemes
Amb la tinta invisible em tatuo
amb poemes la pell setinada
perquè em sento una part creadora
que transforma en un vers la paraula.
Que musico les síl·labes verges
amb un cant seductor que es fa rima.
Per això ara em tatuo la pell
amb paraules que vessen bellesa
com estigma que sagna la joia
dels sentits per escriure amb el cor.
Aquest doll que la musa m’inspira
en les hores nocturnes d’insomni.
La cascada flueix sempre a dolls
i descriu sentiments intimistes
que desperten el jo glamurós
mentre em dicten el gran infinit.
La cançó es va creant amb impuls
que em fa escriure la musa trobada.
Com un somni despert m’enamora
en la ruta del temps indomable
que m’espera al final del camí
perquè sé que soc part del seu si!
Crec que amb aquest poema es diu tot, és la clau del llibre. Obre la porta a aquest recull.
Però la gent l’ha de llegir per poder concebre aquesta part del meu dia a dia, de la meva connexió amb el món, de les diverses formes de percebre una realitat, particular.
Té pensat publicar algun altre llibre?
Mai atur de fer reculls. I la meva idea és poder-los publicar tots, algun dia. Mentre jo sigui viva, i tingui salut, seguiré escrivint i, per tant, publicant. Sempre li dic el mateix al meu germà, i és que ambdós hem de morir amb les sabates posades. Fent el que més ens agrada.
