Miriam Triay / Ciutadella – Joan Pons i Pons (Ferreries, 1960), és un novel·lista menorquí, llicenciat en filologia catalana per la Universitat de Barcelona, i autor de diversos llibres. Ara, durant el mes destinat al llibre, l’escriptor ha publicat el seu segon recull de poemes, El diable crucificat (Neopàtria). Una reflexió del ferrerienc sobre la dualitat del bé i el mal, de la presència del diable a l’illa paradisíaca de Menorca, i de la consciència de la realitat actual. Un recull de poemes que ja ha estat seleccionat per al programa Lletres Compartides de la Institució de les Lletres Catalanes.
Amb una vintena de poemes que giren al voltant d’aquestes temàtiques, la ironia i la lluita per la veritat són els seus grans protagonistes; a més de, i com sempre veim en els seus relats, l’illa nostra, i tan estimada per l’autor, resident a Barcelona de fa anys. Des del setmanari hem pogut conversar amb ell.
Com neix aquesta passió per l’escriptura, ja sigui en prosa o poètica?
De la lectura. Jo era un lector empedreït. M’agradava molt llegir i m’hi passava moltes hores. Gaudint-ho. Un bon dia, fent el servei militar, un sergent ens va animar a escriure sobre diverses temàtiques, entre elles, els calcetins. Jo em vaig posar a escriure sobre un naufragi, on tot el que quedava eren calcetins. I els va agradar molt.
Va ser en aquest moment quan inicià la meva aventura amb l’escriptura. Perquè, al final, tots necessitam un clic, algú que ens digui: ‘Vals per fer açò’. Sigui fent el que sigui. Que destaques. I quan vaig acabar el servei militar, vaig començar a escriure com a costum. Així, vaig anar també a estudiar a Barcelona, filologia catalana. I vaig començar a presentar-me a diversos concursos. El 1993 ja aconseguia publicar amb una editorial d’allà, Columna. I a partir d’aquí vaig començar a publicar, a escriure, i a guanyar concursos.
Tot neix, però, del meu amor per la lectura. Si vols escriure, primer has de llegir molt. Açò és així.
Com sorgeix aquest nou recull de poemes?
Realment, tot comença a partir d’una excursió que vam fer amb en Pau Gener. Jo volia veure on havia naufragat el vaixell General Chanzy, protagonista de la meva primera novel·la, Nàufrags (Columna CAT, 1993). I en Pau, amb la seva expertesa sobre la temàtica, ens va fer un recorregut, a jo i uns quants més, per Punta Nati i el lloc dels fets. Va ser una experiència única. Ens va contar diferents històries sobre l’esdeveniment, ja que tenia avantpassats que havien viscut els fets de ben a prop.
Va ser una vivència tan intensa, capaç de mostrar-me Punta Nati des d’una altra mirada, més polida, més real, més plena, que em va inspirar. Perquè Punta Nati, a més de la bellesa de les seves postes de sol, i la naturalesa que l’acompanya, com els ponts de bens; també té una sèrie d’històries que el conformen, és un joc, una dualitat constant. I a partir d’aquest dia vaig començar a escriure els poemes que conformen aquest recull.
Podríem dir, llavors, que tots els poemes segueixen una mateixa temàtica?
Sí. És aquest paisatge gairebé fantasmagòric d’una geologia molt forta, amb pedres que ens conten diverses històries. Que em va despertar la reflexió sobre el mal.
A jo em sembla que vivim en una època en què s’ha perdut la compassió, l’empatia. La gent està tornant-se molt egoista i egocèntrica. Jo ho veig com un temps molt perillós. Amb tot el que està passant, ja sigui a Gaza o a Ucraïna… i nosaltres cada vegada miram més de forma individual. El bé comú s’ha deixat de banda.
I la conclusió a què arrib, una mica irònica, és que el diable està triomfant. Ara bé, i com ens demostra la cançó popular menorquina, de Sant Antoni i el Dimoni que jugaven a trenta-un; de la qual parteix aquesta reflexió visible als poemes, aquest mal es pot vèncer. No ens hem de desanimar.
És una mica el contrapunt, entre bé i mal.
I com relaciona aquest diable, aquest mal, amb Punta Nati?
Perquè Punta Nati és un paisatge amb una força molt poderosa. I en aquesta, sembla que hi ha una lluita pel bé i el mal. Vull dir, tenim un vent que pot provocar naufragis, però alhora, també hi ha una posta de sol capaç d’unir-nos i calmar-nos per un moment. Aquesta dualitat entre la força destructiva del lloc, amb la bellesa del paisatge, em sembla un clar exemple de la lluita entre el bé i el mal, una analogia dels temps moderns.
Jo ho vaig sentir així quan vam fer aquesta excursió que et comentava. Per què? No ho sé. Però és la percepció que vaig emportar-me del lloc. La reflexió que em va fer arribar als temps moderns. On el diable sembla haver vençut, com deia.
És un recull que ja neix conjunt, idò?
Sí. És com una història. També m’invent personatges, translacions d’aspectes del mal, lluites… És com una novel·la, amb trama, a través d’un poemari simbòlic. On s’explica aquesta lluita pel bé i el mal que es produeix, crec jo, a Punta Nati.
Són poemes que ja neixen amb una idea unitària. Va sorgir directament en format de llibre, no eren poemes solts que tenia dins un calaix i ara vull treure junts. No. A més que són una vintena de poemes llargs. On també hi apareixen, a través de Punta Nati, alguns fets importants de la història de Menorca. Que demostren i juguen amb aquesta idea de dualitat, de lluita.
Com, per exemple, l’arribada del rei Alfons a Menorca, la rendició dels habitants que hi havia, i el fet que aquests darrers tenien l’opció que es pagués un rescat per tornar a casa seva, o, els més pobres, quedar-se a l’illa com a esclaus. Aquests que aconseguiren que algú els pagués el rescat per tornar, es conta a les cròniques d’en Muntaner que, finalment, van ser llançats a l’aigua, i abandonats a la seva sort (o mort). Aquesta maldat, aquesta aparició del diable, és una de les que queda palesa al recull.
Es tracta de fer un repàs de la presència del diable en la nostra història. Perquè a vegades volem donar la impressió que Menorca és un paradís, en el qual no existeix la serp, ni el mal, però no és diferent dels altres llocs, i també hi ha un diable dins la nostra història. Hi ha Sant Antoni, però també el dimoni. Hi ha molta gent que encara vol fer creure que el diable no existeix, i aquesta és una idea molt perillosa. Perquè si no existeix el diable, negam també el mal. I si no hi ha mal, no hi ha bé. I si no hi ha bé, el món està a mercer de les injustícies. Per açò, jo crec que el millor triomf del diable és fer creure que no existeix. Que tot succeeix per casualitat o perquè ho mereixem. I aquesta reflexió era una de les importants dins el llibre, que impregnen la seva essència de ser.
Diria que hi ha alguna semblança entre aquest recull, i el primer que va publicar, ‘L’illa dels arbres vençuts’ (AdiA Edicions, 2016)?
Sempre hi ha un punt en comú a la meva obra, i és Menorca. Sempre és el meu tema, encara que faci anys que visc a Barcelona. Perquè és on hi ha la meva memòria, la meva infantesa, els primers records i vivències. I també l’expressió d’aquest desconcert davant la creença que Menorca és un paradís on no existeix el mal. S’ha fet molta poesia, que jo titll de catòlica, que no cristiana, que nega tot el mal. I mostra una Menorca paradisíaca que no existeix. A jo em sembla una poesia falsa. Que no té cap raó de ser. Perquè si es nega una part de la realitat, acaba esdevenint una poesia coixa. Per açò he volgut fer aquest tipus de poesia, que agafa aquesta dualitat, les dues parts que conté l’illa i conformen la seva realitat. Menorca és un paradís, sí, però també hi habita el mal.
