Miriam Triay / Ciutadella – Enginy, càmera i acció (2023), és un homenatge al cinema amateur menorquí, a l’origen d’aquesta passió, i als valents que la volgueren seguir. Nascut amb la intenció de posar en relleu un dels premis que impulsaren aquesta afició pel cinema, el Premi Don Bosco de Cinema Documental (1980-1991); ha acabat sent un llargmetratge, documental, que mostra més enllà. Remuntant-se als inicis, als primers aficionats.
De la voluntat de mostrar aquest món del cinema amateur, l’Arxiu d’Imatge i So de Menorca (AISM), propietària dels arxius de l’entitat Unió d’Antics Alumnes Don Bosco, i amb la col·laboració de la cineasta Magda Timoner Pelegrí, en la direcció i realització, Enginy, càmera i acció, es va estrenar el passat mes de juny. Un documental, però, que no ha deixat de viatjar per tota Menorca, i que ben aviat ja estarà a disponibilitat de tots, a la web de l’AISM. Havent-se ja projectat a Maó, Ciutadella i Ferreries, aquest dimecres, 24 d’abril, es va visionar a Sant Lluís -Sala Albert Camus-. I encara li queda alguna parada més per fer, com Es Mercadal.
DEL REPORTATGE AL DOCUMENTAL
“La intenció primerenca era recuperar i donar vida a aquest fons cinematogràfic del Premi Don Bosco. Però una de les primeres persones amb qui vam parlar del tema, en Joan F. López Casasnovas, ens va animar a anar més enllà. Ell havia estat jurat d’aquest concurs, però també havia col·laborat amb alguns documentals, com els de Toni Salvador, posant la veu en off o fent-ne el guió. Per ell, aquest premi havia arribat tard, en un moment en què ja hi havia molta feina feta per iniciativa pròpia; molts cineastes amateurs que havien encetat el moviment, i també mereixien veu. Per tant, s’havia d’investigar tot l’anterior al premi, també”, explica Timoner.
En Joan López va encendre l’espurna, va marcar el canvi, i va mostrar la importància de l’enfocament. I l’equip al darrere, dirigit per Timoner, adonant-se de la vertadera voluntat que havia de tenir el seu projecte, va reubicar les feines. Així, d’un breu reportatge que s’havia de centrar en els arxius presentats a un dels primers premis de cinema de l’illa; es va passar a un documental, molt extens, amb entrevistes a diversos cineastes amateurs del moment. Remuntant-se trenta anys més en el temps; de la dècada del 1980 que és quan neix el premi, a la del 1950 que és quan apareixen els primers cineastes.
FER-SE CINEASTA ALS ANYS 1950-1960
Primer de tot, s’havia de començar pel moment en què van néixer aquestes inquietuds de provar, de filmar, de muntar… Segons ens explica Timoner, “per entendre el context en què es formen aquests cineastes amateurs, s’ha de començar parlant del moviment del Cine Club, durant els anys 1950-1960. Per açò, vam tenir el gust d’entrevistar a Joan Pons Moll, un dels coordinadors del Cine Club de l’Ateneu de Maó. I a Josep Antoni Pons Roca, una figura importantíssima de Joventuts Musicals de Ciutadella, i del Cine Club que van néixer en el seu si”.
Amb els dos personatges principals clars, el fil conductor, el documental, ja començava a agafar forma. Així, en un primer moment, veim com aquestes dues figures expliquen com van viure aquests inicis, com es va crear un entorn propici des dels Cine Clubs, perquè els joves que tenien “empenta, diners i ganes”, poguessin gaudir de la seva afició. “Perquè en aquell moment el cinema requeria moltes habilitats, i que es donessin una sèrie de circumstàncies. Però la més important eren els diners. Era molt car”.
Gràcies al moviment del Cine Club, llavors, els joves podien veure pel·lícules amb un ambient propici al comentari, al col·loqui, al debat. A l’enteniment i discussió dels diversos films, al pas cap a una mirada analítica i corprenedora. Entre tots es feien una idea de com funcionava el cinema. I gràcies a aquests coneixements, a aquest punt de trobada, van anar sorgint diversos joves que feien cinema, pel seu compte, a Menorca.
“Aquest per jo és el gran QUÈ del documental. El paper que jugaren aquests cineastes amateurs, sorgits d’un moment idoni. Evidentment, no hem pogut parlar amb tots, però sí que tenim una representació dels tres municipis on principalment es va fer cinema: Ciutadella, Alaior i Maó. On, a més, es van poder observar dos moviments molt clars: el cinema documental, des de Ciutadella i des de Maó; i el cinema de ficció des d’Alaior”.
ELS HEROIS DEL CINEMA AMATEUR MENORQUÍ
Els protagonistes d’aquesta història, llavors, són els cineastes atrevits, joves i amb empenta que sorgiren de l’ambient propici creat pels diversos Cine Clubs. Uns que representen la vertadera essència i voluntat d’aquest documental. Però qui són ells? En Toni Salvador, en Pere Pons, en Jaume Cardona ‘Tanus’, en Miguel Seguí i n’Agustí Sintes.
Pel que ens ha explicat la directora d’aquesta pel·lícula, cada un d’ells representava una part important, ja sigui de l’illa, del cinema, o del moment. Així, Toni Salvador il·lustra la part de Ciutadella, “on fonamentalment es van centrar més a parlar del patrimoni cultural i natural de l’illa a través del cinema documental”. I també n’Agustí Sintes, que presentava un arsenal de maquinària admirable, encara avui dia.
En Pere Pons, realitzador, i en Jaume Cardona, guionista i creador d’històries, eren d’Alaior, concretament, del grup de joves ‘Set d’Alaior’. Centrats més en ficció.
I pel que fa a la banda de Maó, trobam en Miguel Seguí, “un professional que treballava per la Televisió Espanyola, com a delegat a Menorca; i que, a més, tenia un molt bon equip particular per poder filmar i realitzar pel·lícules. Un amb el qual, per iniciativa pròpia, explicava com era Menorca, com era la vida a l’illa… Gairebé tenen un caire de promoció turística o cultural, sempre des d’una mirada narrativa, intentant explicar una història”.
Pel que fa a en Miguel Seguí, i a n’Agustí Sintes, la participació en el documental l’han proporcionada els seus fills, en José Seguí, i en Joan Sintes. Aquest darrer, fins i tot, presenta un tast de l’equip del seu pare.
“A més, també entrevistam a Tolo Frau Pons, president, en aquell moment, de la Unió d’Antics Alumnes Don Bosco i, per tant, coordinador del premi esmentat. I a través de tots ells, feim un viatge des dels anys 1950 fins als 1980, parlant del cinema amateur a Menorca. Un que també ha sigut possible gràcies a la conducció i al treball dels joves historiadors, Miquel López Gual i Carlos De Salort”.
ELS PETITS TASTS DEL CINEMA D’AQUELLS ANYS
Al documental, també es brinden petits tasts de la tècnica cinematogràfica d’aquells anys, que permeten entendre una mica millor el què implicava la feina d’aquests aficionats.
Així, en Pere Pons, mostra la seva càmera, que encara conserva, i els diversos objectius amb què feia feina. Explicant la seva utilitat i funcionament.
I, d’altra banda, en Toni Salvador, mostra com es tallava la pel·lícula d’una càmera súper-8. És un moment molt destacat, segons afirma Timoner, ja que “veim la feinada que suposava: Tallar un frame, tallar-ne un altre, llimar-ho, posar-hi una pega, amb una premsa ajuntar-ho, esperar un segons per veure que, efectivament, s’havia ajuntat bé… Una feina titànica”, que en cap moment va aturar les ganes i motivació d’aquests menorquins que volien mostrar la nostra illa i les diverses històries que s’hi conformaven. Ja fossin reals, o d’imaginació pura.
Una feina de dos anys, la feta per Magda Timoner Petrus, i l’AISM, que ha tingut l’acollida merescuda. “Tothom que ha vist el documental s’ha sorprès que aquestes creacions es fessin a Menorca. I que els autors no tinguessin formació cinematogràfica. Per jo, aquests aficionats són uns herois del cinema. Ara és relativament fàcil i accessible, però abans, era un esforç titànic”.
Enginy, càmera i acció, es va emetre aquest dimecres a Sant Lluis, i seguirà circulant per l’illa. Fins que, i quan tothom ho hagi pogut gaudir en la gran pantalla, estarà accessible a la web de l’AISM. Un viatge per la memòria del cinema amateur a Menorca, que mostra l’interès que ja despertaven les arts a l’illa fa més de setanta anys.
