Miriam Triay / Florit – Entre els noms que destaquen del documental Enginy, càmera i acció (2023), hi ha el del ciutadellenc Antoni Salvador (1951). Ara ja jubilat, ha sigut tècnic electrònic i empresari, propietari de les empreses Selectrònic, Hificentre, Clip i 2001 Centre Tècnic. Però la seva persona ha viatjat per molts camins, més enllà dels professionals. I entre aquests, hi destaquen el cinema i la música. Des del setmanari hem pogut conversar amb ell.
D’on sorgeix aquesta passió pel cinema i la càmera?
De ben petit, quan vaig començar a anar al cinema amb la meva família o amics, ja notava que hi havia alguna cosa especial en aquest. El món del setè art em va emocionar i aficionar des del principi. Per açò, a finals dels anys 1960, em vaig atracar al Cine Club de Ciutadella (1959).
Què era el Cine Club?
En aquest s’emetien pel·lícules molt més interessants des d’un punt de vista cultural. Es projectaven, a més, d’una forma concreta i més pura: en versió original, mantenint el format…
Afortunadament, gràcies a la meva entrada en el Cine Club, vaig poder conèixer al seu secretari, l’apassionat del cinema, Josep Antoni Pons Roca. Que va esdevenir el meu pare de la cultura, el meu mestre.
Va ser ell qui, de fet, em va ajudar i donar l’oportunitat de crear el Cine Club Amateur. Dins aquest emetíem les pel·lícules que filmaven els aficionats de casa nostra. Que eren molt pocs. A més, el seu paper va ser clau per aquests aficionats, ja que amb les projeccions que s’hi emetien, podíem veure diverses tècniques, maneres de fer cine, de muntatge. I destinar-hi diversos col·loquis i debats.
Així, des del Cine Club, amb el vessant Amateur, ens vam dedicar a promocionar aquest tipus de cinema.
Però, a més de promocionar-lo, també en formava part d’una altra manera, no?
Sí. Passats els anys, i encara dins el marc del Cine Club, vam poder presentar la primera pel·lícula acabada: Illa Colom i la seva relació amb Menorca (1978). Aquest tipus de pel·lícules, normalment, les feia sempre amb en Josep Antoni Pons Roca. Ell com a guionista, i jo fent tota la resta: la filmació, el so, el muntatge… El film va guanyar el primer premi de la primera edició del concurs ‘Conèixer Menorca’, de l’Associació de personal de la Caixa. Un certamen de fotografia, pintura i cinema, organitzat per mostrar i donar a conèixer l’illa.
Clar, l’illa d’en Colom és molt petita dins la totalitat de Menorca, i sembla que no és gaire representativa, potser. Però vam descobrir que s’hi donaven una sèrie de circumstàncies que la feien extrapolable a tota Menorca. Hi havia restes d’una basílica paleocristiana, va ser el Llatzaret provisional abans del de Maó, tenia aspectes de fauna interessants… i tot açò també es donava en la totalitat de Menorca. Així, mentre explicàvem l’illa Colom, explicàvem Menorca. Ens va agradar molt fer aquest primer projecte.
A partir d’aquest moment, vam seguir fent films, com Ciutadella nostra (1979, primera part / 1980 segona part), o Taules i talaiots (1980). Aquest darrer va guanyar el primer Premi Don Bosco de Cinema Documental. Un certamen que havia nascut amb la voluntat d’animar als cineastes amateurs de l’illa, en el si de la Unió d’Antics Alumnes Don Bosco.
Vaig continuar fent cinema, i presentant pel·lícules acabades, fins a l’any 1981. I no ho vaig reprendre fins al 2016.
Per què aquesta aturada?
Per dos motius principals, que no s’entenen per separat: que em van convidar a entrar en política dalt l’Ajuntament de Ciutadella, on vaig estar com a regidor i després com a batlle, del 1983 al 1995.
I l’altre motiu va ser l’entrada del vídeo digital, ja que va ser una baixada de qualitat molt gran, al principi. I açò va desanimar bastant, durant una temporada, als cineastes de l’illa. A jo entre ells.
Acabada l’etapa política, vaig seguir el meu camí per altres dreceres, com la presidència de l’Orquestra Filharmònica de Ciutadella, del 1999 al 2003, o de la Capella Davídica de la Catedral de Menorca, del 2013 al 2021. De fet, anteriorment, ja havia ostentat càrrecs d’aquest tipus, com la presidència del Cine Club Amateur i del Cine Club Ciutadella del 1973 al 1982; i la de Joventuts Musicals de Ciutadella del 1979 al 1982.
A més, més endavant, amb el vídeo ja de millor qualitat i ús, també em vaig dedicar a gravar concerts diversos, com de la Banda de Música de Ciutadella, de la Capella Davídica, de l’OCIM… o obres de teatre, com Foc i Fum. He gravat moltíssims escenaris i esdeveniments.
Però, va decidir tornar a la pel·lícula, pròpiament.
Sí, el 2016 vaig tornar, amb el film Abelles i mel, que va tenir bastant d’èxit. Coincidint amb la tornada del Premi Don Bosco, sota el nom II Biennal Vídeobosco. El qual vam guanyar.
Evidentment, de pel·lícules n’he fet moltes, sempre he estat filmant i construint. Però d’acabades només n’hi ha unes poques. Concretament nou. I sempre han abraçat el vessant documental, menys Contactes amb Hérboris (1981), que era argumental.
Quines altres pel·lícules ha filmat, a més de les que ha mencionat, idò?
Trenta-un d’agost (1980), referent a l’incendi que hi va haver a Macarella l’any 1979; Festa de Sant Antoni (1981); o El darrer viatge… (2021), la darrera que, fins al moment, he presentat, acabada. I l’última en la qual em va acompanyar en Joan F. López Casasnovas, un gran amic que sempre havia estat present en els meus projectes.
Així, amb tot, què destacaria de l’origen del cinema amateur a Menorca?
Jo crec que l’important a destacar és el paper Cine Club. Una entitat que donava a conèixer un altre tipus de cinema, i formava a la gent en altres maneres de veure i entendre una pel·lícula. Va marcar un camí a seguir. I encara és així.
Açò s’explica bastant bé i queda palès, en el documental de Magda Timoner i l’AISM. On es tracta globalment el tema del cinema amateur, mostrant les poques cares representatives del moment. Érem pocs i féiem poques pel·lícules.
Era una altra època…
Era una època en què gravar era molt complicat, en què les facilitats d’avui dia no existien. Ara ho graves i ho veus; abans ho havies d’enviar i quan arribava el rotllet potser estava cremat, o tenia altres problemes; i açò era frustrant. I després el muntatge… abans ho havies de fer tot manual, evidentment. Havies d’aferrar un frame darrere l’altre. Una tasca que, encara que sembli senzilla, era molt complexa. Al documental de Timoner ho mostr.
Com veu el cinema menorquí en l’actualitat?
En un moment especial. Mai havia sigut tan important com ara. Des que hi ha professionals bons, que s’hi poden dedicar.
Però també és veritat que el cinema amateur està pràcticament desaparegut. Ara el que fa cinema ho professionalitza, no s’ho queda com una afició. És més fàcil, en aquest sentit, dedicar-s’hi. El concepte de fer feina per gust ha canviat.
D’altra banda, també crec que Menorca, com a espai per filmar, s’hauria de potenciar. Perquè és molt completa. Però bé, a poc a poc.
