Amb la difícil situació de Catalunya ,degudament complementada per la situació plurielectoral estatal i a més a més combinada amb la inexistència de pressupostos nous i actualitzats. El que fan els responsables polítics és parlar, a vegades com si estiguessin a un concurs televisiu de paraules gruixudes, però sense resoldre res.
Els seguidors més convençuts de cada part aplaudeixen les ocurrències verbals immediates dels seus líders,però cal tenir en compte que per parlar no es necessita treballar. I els que no ho són veuen amb preocupació i a la vegada tristor com només funciona l’administració del treball funcionarial ordinari i rutinari, però no es comença, en general, res important nou, ni tampoc es resolen els problemes vells .
Els governs centrals anteriors, i després anirem cap a l’ independentisme, van deixar una herència que les ciutadanes i ciutadans, a diferència de les herències privades, no poden refusar i només poden sofrir-la tant si volen com si no . I també pagar-la, això evidentment sempre.
Promeses no complides i sobretot una inactivitat tan sorprenent com còmoda i perillosa per part del govern central, van col·laborar al creixement exponencial de l ’independentisme a Catalunya. I a la vegada aquesta inacció, sobretot quan no es parlava de canvis constitucionals, sinó només de pactes fiscals i econòmics, ha tingut la conseqüència de carregar tot el pes del problema als funcionaris estatals especialment i també a alguns funcionaris de la Generalitat. Perquè quan intervé la jurisdicció penal, a diferencia de les altres jurisdiccions, i segons com van les coses ,és difícil sortir.
Però com a conseqüència de tot això el govern central ja ha pagat la seva actuació convertint el seu grup polític en bastant testimonial a Catalunya, malgrat tenir persones qualificades a les seves files catalanes sobretot les que provenen del mon municipal i que han demostrat la seva capacitat de gestió.
Però i sobretot perquè precisament l’ independentisme amb els seus vots al Congrés de Diputats i en menys d’un any ha fet caure dos governs, ni més ni menys, amb els riscos que això comporta per cert ja que no se sap quin serà el tercer govern. Per tant es pot dir que l’independentisme català ha deixat el comptador governamental espanyol a zero.
Però el problema greu, que modestament crec que té l’ independentisme ara , és que ells en cap moment i malgrat les oportunitats tingudes no han volgut deixar el seu comptador a zero. L’oportunitat més important va ser l’anomena’t referèndum d’autodeterminació.
Deixant a banda la seva il·legalitat en relació a la legislació estatal, la qual cosa és massa fàcil i que tothom coneix, el problema va ser la seva il·legalitat per incomplir clarament la seva llei del Parlament de Catalunya 19/2017 del 6 de setembre del referèndum d’autodeterminació, que de 34 articles que tenia ni mes ni menys que en 19,és a dir, més de la meitat,desenvolupava o citava la Sindicatura Electoral que havia de garantir la transparència, l’objectivitat del referèndum , resoldre les reclamacions i recursos, les consultes i supervisar tota la intendència i documentació electoral. Però sobretot i especialment la Sindicatura Electoral havia de fer l’escrutini general i per tant garantir també el número de participants.
Però malauradament per a l’independentisme la Sindicatura Electoral es va dissoldre ella mateixa el 21 de setembre del 2017 degut a les multes del Tribunaj Constitucional. Per tant a partir d’aquell moment el referèndum era il·legal tant a nivell estatal com de la pròpia Generalitat . I en conseqüència ,es vulgui o no, no hi ha mandat de les urnes perquè en realitat i malgrat es pot entendre que és difícil d’assumir, no hi va haver referèndum ni en base a la legislació estatal ni en base a la pròpia legislació catalana.
Però va continuar tot igual i es va enviar a ciutadanes i ciutadans a votar en precàries situacions enlloc de desconvocar-lo el dia 21 de setembre quan encara mancaven nou dies pel referèndum. Probablement els directius no es van atrevir, donat la força amb què ho havien promès, és a dir, sempre paraules, com es diu al principi de l’article. I segurament perquè , a més a més , no s’esperaven la resposta estatal.
Sigui com sigui potser seria un encert que també l’independentisme posés el comptador a zero. Amb la qual cosa no es vol dir que es deixi de recolzar a les persones empresonades o investigades, ja que evidentment seria molt insolidari. I a més vull recordar en aquests moments al Cèsar Puig, gran funcionari i gran jurista,i al que no li veig cara de rebel o sediciós ,en un càrrec que era a més a més evidentment tècnic i al que vull desitjar el que ens desitgem a Ciutadella de Menorca per Sant Joan : “ sort i ventura “ .
Seria bo que totes les parts posessin el comptador a zero. L’amic i poeta Joan López Casasnovas va escriure :” Els que hem nascut a una illa tenim per pàtria una barca “. I potser es pot afegir que és perquè la barca ens permet deixar l’illa i anar cap el mar, cap a la llibertat del mar i també cap a nous horitzons. Però també la barca ens permet tornar a l’illa i conservar les nostres arrels.
