Era un dia plujós de maig, havien tornat a caure gotes “de fang”, un fenomen de cada dia més habitual a les illes i que no deixa d’embrutar-ho tot, -cotxes, terrasses, finestres, carrers-. Quina feinada i quin fàstic haver de fer net de cada vegada més sovint! Per què serà em deman? Manifestacions climàtiques, aproximació del continent africà a Europa o simplement un període ja viscut fa molt d’anys que es repeteix? Sembla que existeixen diverses teories per part dels científics. El que jo record és que mai a la meva infantesa havia viscut aquest fenomen i que quan vaig venir a Mallorca l’any 1970, només plovia fang, i sempre a l’estiu, un màxim de dues o tres vegades. Ara passa tot l’any.
Aquest tema s’ha afegit a les nostres tertúlies que darrerament discorren, per ventura massa obsessivament, al voltant del creixement desmesurat del turisme a la nostra illa. Com no estar enfadat amb una classe política que ha consentit que els seus habitants hagin perdut una qualitat de vida més que evident amb un model turístic depredador i que està hipotecant el futur de les noves generacions? Estam assistint a un esgotament de recursos, una contaminació galopant perjudicial per a la salut, problemes per trobar una feina digna o un allotjament propi i una saturació generalitzada degut a un creixement insostenible de la població.
Sortosament ens queda sempre refugiar-nos en la lectura d’un bon llibre capaç d’allunyar-nos per uns instants de tots aquests temes. Quin delit poder compartir històries captivadores com la d’un piano, “Grotian-Steinweg”, fabricat a Alemanya l’any 1915. És la què podem llegir a la novel·la titulada “Història d’un piano”, que va merèixer el premi Ramon Llull de les Lletres catalanes 2.024. El seu autor és el català Ramon Gener Sala, gran divulgador musical i escriptor. Una història real contada des dels sentiments més profunds de l’home, molt ben estructurada i d’una musicalitat exquisida. Un cant a l’amor, a l’amistat i a la tolerància. Una novel·la emocionant i apassionant que amb l’evocació de l’obra “Rêverie” del compositor francès Achille Claude Debussy (1862-1918) va encendre a la meva memòria el record de la senyora Bourdié que impartia classes de piano als fills de la gent benestant del meu poble. Vivia molt a prop de ca nostra i vaig sentir aquesta melodia un miler de vegades perquè era una de les seves preferides. Era una dona talment sorgida d’una novel·la d’Honoré de Balzac amb una figura imponent, de vestimenta extravagant i coberta de joies, els alumnes deien que el perfum que exhalava els feia mal de cap. Al nostre barri de “La Vila” era el centre dels rumors de la gent senzilla.
Com sempre la màgia de la lectura d’un bon llibre com “Història d’un piano” té el poder d’encendre un foc reconfortant que em protegeix d’un món a vegades decebedor i poc gratificant. I com deia el poeta Fernando Pessoa en els moments de desassossec “La literatura és la manera més agradable d’ignorar la vida”.