“Aquell primer de maig de 1969, el franquisme començava a mutar lentament a la capital del Segrià. Cinquanta anys després, la mort d’una jove diputada trasbalsarà els fonaments de la societat lleidatana i farà aflorar secrets inconfessables d’aquella transició que fou transacció.”
He cregut oportú començar la ressenya directament amb el resum de l’argument, perquè des d’un principi us quedi clar que El vertigen interior, de Pau Juvillà, és – igual que les seves dues anteriors obres de ficció- una brillant novel·la negra on el crim s’entrellaça amb la política.
Així, Juvillà aconsegueix immergir-nos en la putrefacció del règim franquista, en la repressió de qualsevol dissidència, però també en l’absoluta corrupció institucionalitzada que el caracteritzava. És molt d’agrair. En aquests dies en què la dreta pretén blanquejar la dictadura, tot presentant-la com una mena d’eficient estructura paternalista, són necessàries obres literàries que ens la dibuixin tal com era: una sagnant maquinària d’opressió farcida de lladres. Només per això ja seria recomanable llegir El vertigen interior, però hi ha més, molt més. La trama està perfectament teixida, el suspens ben dosificat, el desenllaç tan inesperat i trencador com dolorosament creïble.
Escrita a partir de dos plans temporals, el passat estén la seva ombra sobre el present. Aleshores, la novel·la de qualque manera ens fa evident que morta la cuca no va ser mort el verí i que, gairebé cinquanta anys després, la ferum franquista encara atufa les institucions.
“Però és evident que vostè és un home llest i sap que bufen vents de canvis. Que el nostre cap d’estat no seguirà manant eternament, que s’acosten aires nous i que, qui estigui ben situat, en pot treure molts i sucosos beneficis.”
Tanmateix, més enllà dels elements de crítica que són condició indispensable per a qualsevol bona novel·la negra, El vertigen interior ens aboca a viure un veritable thriller, el desassossec augmenta gram a gram, pàgina rere pàgina s’incrementa la inquietud… Una diputada ha aparegut morta, la investigació sobre les causes de la mort ens posa davant els ulls la prepotència infinita del poder econòmic, les mentides, els silencis còmplices, les traïcions pactades, els esguards conscientment desviats, els maquillatges acceptats. En definitiva, ens permet observar allò que és ben present a la nostra societat i també el que es va voler ocultar per sempre.
Així, tot i saber que és ficció, som ben conscients que podria ser realitat, o, pitjor encara, que, si obviam els detalls concrets, ha estat i és realitat.
I Juvillà ens ho narra amb una naturalitat esbalaïdora. No li calen retòriques explicatives ni justificacions innecessàries, simplement es limita a exposar-nos fets, a descriure situacions, a enllaçar moments. Les conclusions són nostres.
Ara m’adon que he dedicat molt espai en comentar-vos el marc polític, potser era inevitable perquè no debades fa anys em vaig moure en alguns entorns similars, però això no fa altra cosa que corroborar la versemblança de la narració, la identificació amb els personatges, l’exactitud dels escenaris. Si més no, cal que us faci un aclariment. Hi ha, com ja he dit, una mort i una investigació, això no obstant, a diferència d’altres obres del gènere, no és aquest l’únic bessó de l’assumpte. La immundícia ve de lluny i el canvi lampedusià la va mantenir. No puc desvelar res més, ja he fet llarg.
En definitiva, El vertigen interior no deixa indiferent, t’atrapa, t’intranquil·litza i, alhora, et fa pensar. No hi ha millor recomanació.
