Quina petita obra mestra periodística és l’especial de Sant Joan del Setmanari Iris d’enguany! Hi ha un article meu titulat No dansis per mi, Salomé, però és el menys destacable. M’ha encantat, quan he rebut la revista a Barcelona, l’elegància i la precisió rítmica dels reportatges que ens aclareixen -els ciutadellencs ho deveu tenir més clar que una saliveta- la respiració de la festa amb l’alineació jeràrquica que durant més d’una setmana es respecta com si fossin els astres que Déu nostre senyor va deixar clavats al cel. La Junta de Caixers retratats vestits de blanc amb un fons negre i lletres vermelles que destaca amb molt d’encert els ulls profunds i serens dels cavalls. El Caixer Senyor que, a diferència d’altres anys, és santjoaner. El Caixer Capellà que ha sortit devers cinquanta vegades en d’altres poblacions. El Caixer Fadrí, nascut al segle XXI, fill de l’amo de Ses Angoixes i que trenca tres generacions sense sortir a la festa. El Caixer Menestral Casat que serà el primer membre de la seva família en poder gaudir d’unes festes dalt d’un cavall, sent de ciutat. El Caixer Pagès de Migjorn amb el qual compartesc llinatges i nom i que sortirà acompanyat dels tres fills. El Caixer Pagès de Tramuntana que encara no sabia caminar i ja pujava dalt un ase. O S’Homo des Be que va fer anys dia 17 de juny després de representar l’esforçat càrrec que simbolitza Sant Joan Baptista. O un repàs del ritual prestigiós de pintar les carotes i que han dut a terme unes quantes artistes dones al llarg dels anys tot demostrant que l’art contemporani va moltes passes endavant de les tradicions ancestrals. O els domicilis de la festa: Casa Salort o Palau Martorell, Seminari, carrer Ruiz i Pablo… Els horaris de la festa amb el primer toc de fabiol, l’entrega de la bandera per part del Caixer Senyor al Caixer Fadrí, la representació al Teatre des Born de la sarsuela costumista Foc i Fum que serà interrompuda per s’Homo des Be i la Junta de Caixers, el Jaleo de Calós, la Beguda a cas Caixer Casat, els Festers, el sol ballant, el Primer Toc i l’inici del replec, el Caragol des Born, Sant Joan de Missa per resar-hi Vespres, les Avellanes, les Canyes verdes a sol post… O l’estrany privilegi de ser el criat per Sant Joan. Les làmpades senyorials. O l’escrit de J. Bosco Faner repassant la seva experiència. O el conte inèdit -quin luxe!- de Pau Faner El cavaller vell. O les poesies dringadisses com trots de cavalls damunt l’empedrat. O la magnífica entrevista amb el responsable de Destil·leries Xoriguer que ens revela la quantitat de litres de gin que es consumeixen durant les festes o el total de la producció d’aquest líquid preciós que neix del fruit del ginebró amb dos subministradors, un que corre pels Pirineus i l’altre que el cerca per totes les muntanyes d’Europa. El que també m’ha impactat és la xerrada amb la batlessa de Ciutadella que confirma que hi ha qui fa apnees tot l’any per poder barallar-se per collir un tros de carota! També em van agradar molt l’argot santjoaner aportat pel poeta Bep Joan Casasnovas. Moltes paraules i expressions les coneixia, però andoi, no. Cercant, cercant no m’ha costat trobar-hi sentit. Andoi és una persona molt afectada per andoiar. I andoiar significa anar d’ací i d’allà sense fer res de bo. M’agrada la pronúncia menorquina: enduar. Felicitats, responsables de la Revista de Sant Joan encara que, com el gin, coneixem l’ingredient secret de la vostra recepta: l’amor per Sant Joan i per Ciutadella.
