“Hem vingut a casa dels avis per buidar-la i per repartir-nos tot el que hi ha, perquè la vendrem.”
Si bé és el record de la flaire de la xocolata desfeta el que enceta la novel·la -no obviaré la referència a Proust, però tampoc m’hi returaré- el veritable començament és el paràgraf que abans us he traslladat. Així, buidar el pis on vivia l’avi, mort fa poc, és el detonant que mou Guillem Albà a regalar-nos D’aquí no marxaré mai, una novel·la tan emotiva com brillant.
A tall de resum argumental, només us diré que Albà ens fa viatjar al passat, als anys anteriors a la rebel·lió militar-feixista del 1936, a la guerra, a la postguerra, a les dècades grises i criminals de la dictadura franquista.
Amb una estructura força dinàmica i amb una extraordinària fluïdesa en el llenguatge narratiu, ens immergeix de cap i peus en tots els racons d’una vida dura, que seria possiblement molt trista, desoladora, si no fos per l’excepcional tarannà del protagonista. En aquest sentit, l’avi de l’autor esdevé un personatge absolutament entranyable que no es rendeix davant l’adversitat, ans al contrari enfronta les penalitats -i són moltes!- conservant la bonhomia, la curiositat, l’afany de saber i un envejable sentit de l’humor.
No puc deixar d’esmentar les converses en què l’avi ens narra les seves vivències. Albà ha mantingut la literalitat de les seves paraules, amb el català de La Manxa en què s’expressa (un encert indiscutible) que ens el fa tan creïble com proper.
Per altra part, i més enllà dels recursos estilístics, l’autor sovint se’ns adreça directament, ens comenta els seus dubtes, ens fa partícips dels seus sentiments, ens convida a acompanyar-lo en el seu recorregut… I tot plegat traspua un amor immens. No som ningú per aventurar suposicions, però gosaria dir que aquesta novel·la ha d’haver estat catàrtica, una forma de superar -o almenys assumir- el dol de la pèrdua. Si més no, quelcom és segur: el seu avi serà per sempre més viu a les pàgines de D’aquí no marxaré mai. I tots els lectors desitjaríem haver-lo conegut. Aconseguir fer néixer aquesta empatia, us ho assegur, no és gens fàcil. Albà ho ha assolit amb escreix.
Vaig tenir el plaer d’assistir a la presentació de la novel·la, a la llibreria VaDllibres de Ciutadella, i a la dedicatòria l’autor m’hi va escriure: “… I que desperti els teus records familiars.” No tindré ocasió de dir-li personalment, però si per ventura llegeix aquesta ressenya sabrà que sí que me’ls ha despertat, fins al punt que m’he emocionat, se m’ha fet un nus al coll i, sincerament, m’ha fet vessar més d’una llàgrima. No debades som net d’un anarquista durament represaliat després de la guerra, i el meu pare, que sempre va mantenir la seva ideologia d’esquerres, era, si fa no fa, de la mateixa generació del protagonista de la novel·la. M’ha despertat records, sí, i m’ha fet reviure una època. Jo mateix encara he pogut passar els capvespres jugant al carrer, m’he hagut d’engolir el “No-Do”… i conserv un petitíssim marc de foto tallat a partir d’una fitxa de dominó. Ja ho entendreu.
Si més no, i ho dic pels més joves o pels que tenen una història familiar diferent, Mai no marxaré d’aquí és una obra que, sense cap mena de dubte, cal llegir. És una molt bona novel·la. Hi ha veritat en cada paraula, i la veritat sempre arriba, sempre. Llegiu-la, sisplau.
