Miriam Triay / Ciutadella – Fa més de vint-i-cinc anys, l’any 1997, nasqué el grup conformat per Santi Balmes (veu, guitarra i teclats), Jordi Roig (guitarra), Joan Ramon Planell (baix i sintetitzador), Oriol Bonet (bateria i programació) i Julián Saldarriaga (guitarra, seqüenciadors i cors). Amb una evolució evident, aprenentatges i experiències úniques que els han anat conformant en qui són en l’actualitat, i en el que són capaços de crear, Love of Lesbian ha anat mutant, fins a convertir-se en la mateixa colla d’amics, molt més coneixedors de si mateixos, i amb ganes de seguir creixent.
Explorant diferents universos i formats, demà, dimecres 10 de juliol, a les 21 h, seran a casa nostra, concretament al Teatre del Casino 17 de Gener, per oferir un concert personal, en format íntim i petit, despullat d’arranjaments i coses supèrflues, presentant-se tal com són. Per permetre al públic experimentar el que suposa la creació, l’execució, i la realització d’una cançó. Com neix i creix. Com la melodia acompanya. És contestant a aquesta mateixa intimitat, que només ens acompanyaran tres dels membres del grup, Santi Balmes, Julián Saldarriaga i Dani Ferrer (actual membre, encarregat dels teclats en el directe). Des del setmanari hem tingut l’oportunitat de conversar amb un d’ells, en Saldarriaga.
“Ara mateix, Love of Lesbian és un passeig idíl·lic; estem en un moment meravellós”
Com sorgeix aquest format diferent, més íntim, que presentau al Jazzbah?
Va començar fa uns anys -no sé dir quants exactament-, a un local de Galícia, El Náutico. Un raconet, un lloc molt especial, on es programen diferents concerts. En aquest espai, un dia ens proposaren d’actuar-hi oferint un format més íntim i petit. Més acústic. I ens va encantar.
Des d’aquella vegada, de tant en tant, decidim rendir homenatge a les nostres cançons, però també als artistes que ens han inspirat o que respectam, a través d’aquest format.
Com el definiria, idò, en aquest sentit?
Es tracta d’un format que apareix quan ja hem acabat la gira, o estem en un període de descans. I la idea original neix de voler mostrar com són les cançons quan acaben de crear-se, de sortir, quan estan en el format de la intimitat, de casa.
Durant aquest tipus de concert, acostumam també a parlar amb el públic, a fer-los partícips de com les peces musicals, al principi, originalment, sonen diferent del resultat final. La idea o la llavor inicial acostuma a estar més despullada.
És a través d’aquest format, de piano i dues veus, com mostram cançons que després, al disc, venen acompanyades d’arranjaments de trompeta, de sintetitzadors… més capes i més pistes. Les presentam nues de tot açò.
En aquest format, a més, es veu un vessant nostre més còmic, a l’hora d’interpel·lar al públic, que té molt a veure amb la improvisació.
A més, aquest format més íntim només el conformau tres dels membres del grup…
Sí. Es tracta d’un petit format. Que ens agrada bastant. Les bandes tendeixen a tornar-se molt grans. Com Love of Lesbian. I a vegades la presa de decisions, o la llibertat del directe, es veu molt més limitat. Està tot més controlat i preparat amb antelació. En canvi, amb aquest format de tres persones, més petit, la possibilitat de no decidir el repertori fins 30 minuts abans, amb la capacitat de poder canviar d’idea a darrera hora, o de conversar i dir el que penses al públic… és molt diferent. Produeix un cert vertigen, una certa excitació, que potser, a vegades, s’ha perdut amb la banda, en el sentit que tot és molt més mesurat. I a nosaltres ens agrada aquest format més de guerrilla, amb ràpides intervencions.
Pel que sabem, en aquest concert, també presentareu dos avanços del nou disc que publicareu a l’octubre.
Bé, sí, però he de confessar que encara no hem decidit el repertori. De totes maneres, com bé dius, l’octubre presentam nou disc Ejército de salvación, i ja hem fet dos avanços, Contradicción amb Rigoberta Bandini, i ¿Qué vas a saber? amb Amaral, així que sí, segurament les mostrarem d’una forma més nua.
És més, i el passat divendres, 5 de juliol, vam publicar el tercer avançament, titulat La hermandad, i potser també la presentarem al concert.
I com sorgeix el fet de venir al Jazzbah, a Menorca?
Jo visc a Menorca de fa uns anys. Concretament a Es Mercadal. I fa anys que program diferents concerts per aquí. Per tant, coneixia la feina d’en Francesc i d’en Juli del Jazzbah. I, evidentment, he anat a veure-hi concerts. Així que, quan m’ho van plantejar, em va semblar molt bona idea. La vaig comunicar als membres del grup, i van estar encantats.
De fet, i encara que el format íntim compti només amb tres dels membres, vindrà tot el grup cap aquí, perquè aprofitarem per gravar un parell de videoclips del proper disc a Menorca.
“És una d’aquestes històries que succeixen a un poble, d’un grup d’amics que s’avorria… vam convertir un garatge en la nostra segona casa i ens vam inventar la banda sonora de la nostra vida”
També el podrem veure a vostè, individualment, el 18 d’agost, sota el nom de Juligan DJ…
Em van convidar, sí. De fet, crec que va sorgir primer la sessió de DJ, que el concert en acústic. De tant en tant m’agrada posar música, i plantejar una sessió d’aquest tipus. I la veritat és que el Jazzbah em té bastant emocionat, perquè m’encanta l’equip, la sonoritat de la sala, el format… la mesura és ideal. Tinc moltes ganes. És la meva estrena a la sala, a més, i em fa molta il·lusió.
Si ens remuntam als orígens del grup… què ens pot explicar? Com neix Love of Lesbian?
És una d’aquestes històries que succeeixen a un poble, d’un grup d’amics que s’avorrien a un poble petitó al costat de Barcelona. La contraposició de l’àrea metropolitana, la ciutat gran, i el poble petit. Que fa que aquest darrer sigui un d’aquells avorrits, on no hi ha teatres, ni cinemes, ni sales de música… Llavors, t’has d’inventar una realitat a part. Així, vam convertir el garatge d’un amic en la nostra segona casa, vam comprar instruments, i ens vam inventar la banda sonora de la nostra vida.
El sorgiment del grup es va veure molt influenciat pels grups anglosaxons. Cantàvem en anglès, en els tres primers discs. Fins que, supòs que atrevint-nos a tenir una mica més d’identitat, a ser més originals, vam començar a cantar en castellà. I la veritat és que, com diu un dels membres del grup, hem tingut moltes oportunitats per fracassar, i no n’hem escollit cap mai.
I des del 1997, hem anat evolucionant. Primer, com a part d’una vida paral·lela, en la que tots teníem feina; fins que va arribar un moment en què vam haver d’apostar. I la veritat és que després de més de 25 anys, ara estem en un moment meravellós, creativament, artísticament, entre nosaltres… podem fer cada vegada més. Ja fem gires per Llatinoamèrica, on fa 6-8 anys vam aterrar i vam tenir molt èxit. Hem ampliat el camp de batalla. I açò també ens dona una vida extra al grup, allargant en el temps a Love of Lesbian.
Més de 25 anys són molts… sembla una fita el fet que un grup s’entengui i funcioni durant tant de temps…
És molt difícil, certament. Hi ha dos milions de biografies de grups que ho demostren. Però en el nostre cas ha sigut molt progressiu tot. Mai vam tenir un èxit desmesurat des del principi. Jo crec que açò sí que ha d’esgotar molt a una banda. Però com que nosaltres hem anat pas a pas, esglaó a esglaó, sempre hem pogut mantenir la il·lusió constant. Hem tingut un creixement sostenible.
A més, que el coneixement personal de cadascun de nosaltres també ha anat creixent i evolucionant. Abans teníem més problemes; ara ens coneixem molt, i ens divertim encara més. En el sentit que ja no ens trepitjam els departaments, que cadascú ja ha trobat el seu lloc dins la banda, i el seu funcionament, com a part de l’engranatge. Ara mateix, Love of Lesbian és un passeig idíl·lic per nosaltres.
El format diferent de demà, 10 de juliol, ja demostra aquesta evolució, aquest constant moviment i canvi…
Sí, són nous horitzons que permeten que no estem sempre encallats en un mateix format, en una mateixa idea de treball. Que puguem ser dinàmics, i moure’ns. I és bastant divertit així, la veritat.
Finalment, i ja per curiositat, d’on sorgeix el nom?
És una herència de reivindicació, de l’època en què va néixer el grup. De com sent radicals, podíem i volíem fer coses maques. Va ser idea del Santi. Hem de pensar que el 1997 moltes coses eren diferents d’ara. En aquells anys era molt difícil veure a dues dones expressant-se amor públicament. Era més fàcil veure a dos homes, en aquest sentit. I volíem, d’alguna manera, a través de la certa radicalitat que suposava, reivindicar la bellesa d’aquesta demostració de l’amor públic. Cridant l’atenció. A l’hora de presentar-nos a premis, a concursos, mostrant les nostres maquetes… Ara ja no sona gaire radical. Però, com dic, és l’herència d’uns altres temps.
