“No hi ha res més grotesc que veure el diable pactant amb si mateix.”
La veritat és que no sé ben bé per què he decidit començar la ressenya d’aquesta setmana amb aquesta frase extreta del llibre. Potser simplement és perquè tinc dificultats per descriure-us tot l’immens, insòlit i aborronador aquelarre que és Braus, de David Muñoz. Amb la cita tal volta us en podeu fer una idea.
Tanmateix, tampoc us penseu que és una novel·la que conté elements esotèrics o que, tot mesclant gèneres, ens porta a un univers misteriós. Res d’això. La paraula clau és grotesc. De fet, la novel·la tracta ni més ni menys, de jardineria i de boxa. Si més no, d’una manera tan engrescadora com sorprenent. Fixem-nos en l’argument.
El dia en què en Jairo, en Bonilla i en Nico, tot somiant poder deixar les seves feines de jardiner, decideixen apostar en un combat de boxa semiclandestí la seva existència comença a caure en picat. Un nazi farcit d’odi i un empresari fastigós s’encarregaran de destarotar-los el somni.
Braus és, sense cap mena de dubte, una novel•la negra. Una bona novel•la negra, poblada, això sí, de personatges marginals, lumpen, que es veuen immergits en un huracà de despropòsits. Una espiral de violència, cicatrius del passat i absència de futur els engoleix.
Sortosament, l’autor té l’encert de narrar-nos les seves peripècies amb un to humorístic tan corrosiu com sardònic. Hi contribueixen les nombroses notes a peu de pàgina que se’ns adrecen directament fent aclariments de tota mena. A tall d’exemple:
“Una bola de greix suada amb potencial de pederasta en sèrie.”
“I després, un breu anunci de Securitas Direct per acabar d’arrodonir la monomania periodística.”
Això no obstant, tot i l’originalitat del plantejament, Braus té tots i cadascun dels trets característics del gènere negre. Hi ha crim, hi ha intriga, i crítica social… n’hi ha a dojo! I, així mateix, passa a passa, cada vegada la narració es va enfosquint més i els somriures inicials acaben essent ganyotes d’intranquil·litat i tensió.
Escrita en tercera persona, amb un llenguatge esmolat, amb tot de descripcions i símils tan impactants com ocurrents, la història t’atrapa des de la primera pàgina i t’immergeix en un món que, per molt esperpèntic que pugui semblar, intuïm que no és altra cosa que un esguard incisiu i punyent a la realitat. Vet aquí, en el meu modest parer, el més gran mèrit de la novel·la.
Així mateix, també us he de comentar que tota la narració està farcida de seqüències memorables, des de la cridòria per un ficus arrabassat fins a una mena d’orgasme escatològic a una casa de barrets.
Per altra part, tot i que, com ja us he deixat clar, els protagonistes no són precisament entranyables, de qualque estranya manera et fan sentir una barreja de llàstima i comprensió. Almenys és el que a mi m’ha passat, potser perquè no he deixat de percebre’ls com a despulles, i alhora víctimes, d’un sistema pervers. En tot cas, ja ho comprovareu en llegir, com esper que fareu, la novel•la.
He d’acabar ja la ressenya i ho vull fer, per primera vegada en els més de set anys d’aquesta secció setmanal, parlant-vos del títol. M’hi empeny el que se’ns explica a la contracoberta del llibre:
“Un brau és un paio que creu que té una virilitat inqüestionable. A diferència del que pensen els braus, aquesta qualitat acostuma a derivar en molts més problemes que alegries.”
