Una moció de censura és un acte eminentment polític, el més polític que es pot produir en una legislatura. Evidentment més que un Pressupost. Amb un mínim contingut administratiu que quedaria reduït a les formes, és a dir, els seus requisits necessaris, quòrum, terminis, sessió plenària, etc. Per tant, des d’un punt de vista jurídic poc hi ha a controlar per part d’un possible contenciós administratiu judicial.
La qual cosa no vol dir que com tot acte públic polític o administratiu ha d’estar degudament motivat, però en aquest cas no per motius jurídics sinó per motius de transparència política i informació ciutadana. Si tot això es produeix res a dir i si no les urnes futures diran.
Però en el cas de Ciutadella el problema de la moció de censura, que com a forma d’obtenir el govern és lògicament legal, no és el mecanisme en sí, que en tot cas serà un problema pels partits afectats, sinó que el problema per a la ciutat potser un altre que estaria lligat, precisament, al títol d’aquest article.
Professionalment, vaig viure també una moció de censura durant els més de 40 anys de serveis. Els vuit primers a l’Ajuntament de la meva ciutat, Ciutadella, i la resta a Tarragona. I, per cert, i per raons d’edat, em disculparan una certa immodèstia si els dic que aquí vaig ser el secretari en exercici més jove d’Espanya de primera classe i a Tarragona el secretari general de categoria superior més jove d’Espanya de Capitals de Província de més de 100.000 habitants. Però en tot cas d’això ja fa temps.
Però tornant a la qüestió ciutadellenca el problema deia que potser és un altre. I és que, amigues i amics lectors, una alcaldessa o un alcalde és la pedra bàsica d’un Ajuntament, és el que té més atribucions, però sobretot i per saber qui és el més important, el líder, el que cal és mirar en una institució qui té les anomenades “facultats residuals”. És a dir, qui té les competències que la legislació estatal o autonòmica assignen als municipis, però no diuen a quin òrgan municipal, i tots i totes aquestes, per llei, també van a parar a l’alcaldia. I això és un pou sense fons a favor de les alcaldesses i alcaldes. Per tant, davant d’un Ajuntament o de qualsevol institució pública o fins i tot privada cal mirar la llei o els estatus per veure a qui donen les facultats residuals i aquell és el líder. I en el cas municipal les donen a l’alcaldessa o l’alcalde.
Però un líder polític o administratiu ha de tenir un mínim de temps per demostrar el seu lideratge. Perquè això té també importància en tres àmbits municipals.
El primer en el personal municipal. Els bons funcionaris funcionen sols amb independència del líder. Però els normals, quant a productivitat i els més discrets que en qualsevol col·lectiu funcionarial o no existeixen, necessiten més coses i sobretot coneixement i proximitat, i això no s’improvisa. Per tenir una idea orientativa aquest articulista amb 40 anys de serveis va tenir 6 alcaldes que, per cert, vaig poder assessorar i en van fer total confiança i en conseqüència amistat. I aquí a Ciutadella i ara en 4 anys, és a dir amb un dígit menys 3, dues alcaldesses i un alcalde.
El segon és la durada administrativa de les tramitacions d’expedients importants, on des que es busca finançament, es confecciona un projecte, es tramita i es contracta, o en qüestions de planejament urbanístic i fins i tot de gestió urbanística, resultarà difícil que alguna alcaldessa o alcalde ho vegi. Es pot dir que els membres del govern seran els mateixos i que només canviaran els càrrecs i això garanteix la continuïtat. Però forçar les lleis mai és recomanable i transformar un sistema clarament presidencialista com és una alcaldia en una altra cosa, pot fer aparèixer dificultats-
I la tercera qüestió és el tema de la representativitat institucional. Tres persones en quatre anys per fer gestions, especialment, davant de les altres administracions públiques i fins i tot en les relacions amb entitats culturals, esportives, etc, privades, també pot ser un inconvenient sobretot en aquelles qüestions en què la concessió o no per part de les altres administracions no sigui reglada sinó discrecional, és a dir, que poden dir sí o no.
En conclusió, crec que es pot dir que el títol d’aquest article: “Dues Alcaldesses i un Alcalde” serveix millor com a títol d’alguna amable comèdia americana del segle passat en tecnicolor i amb Doris Day de protagonista, que per aconseguir l’eficiència i l’excel·lència institucional. Això no obstant, i com no potser d’una altra manera desitjo el millor a les Alcaldesses i Alcalde de la meva ciutat i tant en el seu aspecte públic com personal. Salutacions cordials.
