N’hi ha algunes, poques, de novel·les que arranquen amb una frase tan impactant que mereix ser recordada al llarg dels anys. No vull ser pretensiós, ni forçar comparacions, però és indubtable que les primeres frases de La mirada de l’impostor m’han impressionat. Jutgeu vosaltres mateixos.
“Estimem les persones que ens són pròximes, però en el fons sabem que, tard o d’hora, ens decebran. Per això resulta més senzill obrir l’ànima a desconeguts que a gent que forma part de la nostra vida.”
Tot i que desitjaria estendre’m sobre aquesta cita no són les meves reflexions personals l’objectiu d’aquestes ressenyes setmanals. Anem, llavors, a l’argument.
La vida d’Adam Ballester està lligada a la seva obra literària. L’última crisi creativa li ha suposat una crisi vital. Un correu electrònic absolutament inesperat, i força críptic, serà un veritable revulsiu tant creatiu com personal, i l’obligarà a tornar als indrets de la seva joventut i enfrontar la resolució d’un crim d’aquella època.
Amb una estructura basada en capítols força breus en el si dels quals s’hi alternen dues veus narratives, primera i tercera persona, que s’entrellacen i encavalquen amb la sorprenent particularitat que ambdues ens parlen com a narrador omniscient. I això que, per mor de la complexitat que suposa, podria haver-nos provocat confusió, resulta ser un element que afegeix inquietud i aporta versemblança a la narració.
Així, possiblement, en llegir el resum de l’argument, haureu pensat que tornava a recomanar-vos una obra de gènere negre i en part teniu raó, però no del tot. Perquè no oblidem que el personatge que s’enfronta al misteri és un escriptor, i potser això és la diferència. La intriga ve acompanyada d’un seguit de texts, esborranys, d’allò més pertorbadors. L’atmosfera que es genera, com a mínim trasbalsa.
“…com més bussejava en els rastres de la seva vida passada, més vetes de fabulació hi trobava.”
I a tot plegat hi hem d’afegir l’indefugible esguard a l’adolescència, amarat de nostàlgia, però també de l’ombra de la culpa. No puc anar més enllà.
“Adam havia estat en moltes ocasions en aquella casa i (…) intentava reconstruir en la memòria la imatge idíl·lica del record (…) una metàfora de la joventut perduda, trencada, consumida per l’ímpetu del temps.”
També, així mateix, us he de comentar que el llenguatge de La mirada de l’impostor és força ric, ple de matisos, farcit de referències literàries, pictòriques i musicals amb un gran poder evocador. Ens permet, gairebé ens força, a viure la intranquil·litat que va creixent pàgina rere pàgina.
Us he de confessar que, arribats a aquest punt, tinc dubtes sobre com continuar. En fa por desvelar massa el rerefons de la intriga. Potser el millor és donar la paraula al protagonista.
“Adam caminant per la platja rememorava Èdip rei (…) Aquell qui busca, aquell qui vol descobrir la veritat, n’és finalment el responsable.”
Una història que impacta, un ordit absolutament ben travat, un rosari d’imatges poderoses, un polsim gòtic i també la nua revelació de les mentides imposades, de les cicatrius obertes, dels abismes que s’amaguen rere respectables façanes, del dolor que mai s’acaba, dels somnis esventrats… Del desenllaç no us en parlaré, n’hi ha prou amb dir que resulta ser tan absolutament colpidor com inesperadament coherent.
Deixarem aquí la ressenya. Esper haver-vos engrescat a llegir la novel·la. Us assegur que no us penedireu.
