No sé per on començar, potser simplement dir-vos que m’ha entusiasmat. Tot i que, com he escrit en altres ressenyes, el conte no és precisament el meu gènere preferit, La balada del gos, de Raquel-Gámez Serrano, m’ha entusiasmat.
Tanmateix, permeteu que abans d’anar més enllà us traslladi unes frases del pròleg que la també escriptora, entre moltes altres coses, Anna Maria Villalonga ens regala com a pòrtic del llibre.
“El conte, o el relat (…) és el gènere narratiu per excel·lència. Es troba, com la poesia, a la base de tota la literatura, a l’arrel de la seva història…”
Com, si fa no fa, Villalonga repetia les mateixes paraules a l’episodi novè del fantàstic pòdcast ‘El gran quadern’, jo que som força obedient i faig sempre els deures vaig decidir canviar de perspectiva.
La lectura de la balada del gos és el primer fruit d’aquest nou esguard. He aconseguit llegir cada conte com un peça única, brillant en si mateixa, sense accessoris ni complements, sense trames secundàries ni derives innecessàries. I he fet sort, perquè les catorze narracions d’aquest recull són, i no exager, catorze joies perfectament cisellades on cada paraula troba el seu lloc just i no n’hi ha cap de sobrera.
I, així mateix, malgrat que cada conte comença i acaba en si mateix, un alè en comú els recorre. No sabria definir-ho, no en sé prou. Hauré de manllevar paraules del pròleg: “… un enorme retrat del sentiment de soledat i de l’individualisme que amara la societat actual.”
És així que, aleshores, fem un punyent recorregut per les xacres que trobem al nostre entorn, des de l’ofegor dels convencionalismes al preu a pagar per la gentrificació de pobles i ciutats.
A més, crec que he de comentar-vos que, per a mi, la vellesa -i tot el que suposa- és una de les temàtiques, ben present als contes, que més m’ha arribat. Però, vellesa no com una condemna sinó més aviat com un mirall que, tot retratant-nos, ens repta a aixecar al cap ni que sigui per fer néixer una fugissera espurna de saviesa… o de ràbia. Aquesta és almenys la lectura que n’he fet, potser errada, però en tot cas la meva.
I, a més, hi ha els gossos. El gos que possibilita deixar enrere l’isolament de dècades, el que llepa les ferides i desferma la venjança justiciera, el que és clau per obrir el carrer dels somnis, el que retorna l’esperança de viure…
Per altra part, i malgrat allò que tenen en comú, els catorze contes presenten arguments força diversos. Alguns intimistes, d’altres s’endinsen en el negre, i encara de clarament distòpics… Tots, però, absolutament fascinants i, sense cap mena de dubte, inquietants. Sovint mirar-se al mirall intranquil·litza.
Em fa de mal fer destacar-ne un, però potser La dona de la bústia és el que més m’ha impressionat. Em permetreu llavors que, a tall d’exemple, m’hi deturi. És d’admirar com, en unes poques pàgines, ens fa sentir la por i la culpa, la reivindicació i el remordiment, l’angoixa i la perseverança. “És el seu destí”.
He d’anar acabant. Només em resta dir-vos que ha estat un gran plaer endinsar-me dins aquest recull de contes, conèixer els personatges, sovint turmentats, compartir amb ells les seves vides sense que se m’imposi cap mena d’absurd filtre moral, i alegrar-me o patir amb ells.
Us recoman La balada del gos, us recoman que goseu viure catorze grans històries.