Deixa’m anar Per Eduard Riudavets Florit

El passat mes de maig vaig participar en la presentació, a Maó, dels premis Mallorca 2023 d’assaig i poesia. El de narrativa es presentarà la primera setmana de setembre a Ciutadella. Precisament, és a la novel·la guanyadora a la qual vull dedicar aquesta ressenya. Deixa’m anar, de Marta Grau.

Que una obra sigui guardonada és sovint una garantia, però no sempre. En aquest cas, en el meu humil parer, el premi és més que merescut. Una novel·la tan emotiva, i colpidora, com ben teixida. Després en parlaré, però ara convé un doni a conèixer l’argument.

La Serrat, una infermera que treballa a un hospital danès, ha de tornar a Catalunya pel fet que el seu pare ha patit una feridura. Al peu del llit del malalt a les acaballes fa balanç de la seva vida. Les ferides i la rebel·lia, les traves i l’alliberament, el desig i l’amor, l’ofegor i la fugida, són fites del camí recorregut.

He de dir-ho ja ara, al principi. M’ha impactat, i molt. Escrita en primera persona, la Serrat se’ns adreça per contar-nos la seva història. Els records del passat i les vivències del present es barregen en una narració corprenedora.

A més, el llenguatge és d’una enorme riquesa, i el ritme tan dinàmic que et fa galopar sobre els fets. De fet, en moltes seqüències, les frases breus sembla que et metrallin. Gairebé et fan perdre l’alè.

És, per altra part, evident que en aquesta novel·la la descripció dels sentiments té una importància cabdal. Així, l’autora ens regala una munió d’imatges, símils i metàfores que ens permeten viure’ls, sentir-los, com si ens haguéssim posat dins la pell de la protagonista. És, de tot cor us ho dic, veritablement fascinant.

“Als setze anys vaig apuntar el conductor uniformat amb pistola perquè fes un cop de volant i vaig pensar que havia alterat l’itinerari establert però no seria fins dècades més tard que la vida faria saltar tota la pólvora. Jo, que m’he hagut d’espolsar amb anys i teràpies, colzes i assajos de laboratori, els complexos amb els quals m’havien esterilitzat des del quiròfan de les cesàries.”

Així mateix, hi ha un altre tret de la novel·la que cal destacar: la coherència dels personatges. M’explicaré. Sovint, en les obres que es mouen en dos plans temporals t’adones que quelcom grinyola, que no s’adiu l’adolescent amb l’adult en què s’ha convertit. No és el cas. A Deixa’m anar no hi ha cap mena d’incongruència. Els personatges són ara allò que el que abans eren els ha portat a ser.

“Que les categories encotillen. La passió s’estova, es deforma com un rellotge dalinià damunt la paperassa. Els anells escanyen, les promeses patinen sobre els pèls de l’aigüera. Però potser finalment també tenen el seu què. Enquadren, tranquil·litzen. Són el prozac sense prospecte.

No és una novel·la amable, ens endinsa en situacions dures i ens fa participar d’emocions pertorbadores. Tanmateix, l’esguard irònic de la protagonista ens permet travessar-les sense caure en ni en detalls llardosos ni en l’autocompassió. Un equilibri tan difícil com ben assolit. Al cap i a la fi, “les vides no pertanyen a galants ni truans (…) Les vides són de cadascú”.

No us desvelaré, òbviament, el desenllaç. Només us comentaré que no me’n puc imaginar cap altre que no traís el relat. En definitiva, una novel·la rodona, una molt bona novel·la, una novel·la que no us podeu perdre.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.