Miriam Triay / Ciutadella – Tónia Coll, artista i doctora en Belles Arts per la Universitat de Barcelona (UB), docent, investigadora i practicant de la seva passió, l’art, presenta el seu nou projecte, Dones que fugen, a la Fábrica40 (Carrer de Ciutadella, 40 – Maó).
No es tracta d’una exposició immutable, sinó que a l’autora li agrada més definir-ho com a un work in progress (treball en procés, en evolució). Aquesta distinció implica que les obres presents a l’espai estan vives, i es van modificant. I que, per tant, potser el visitant de dia 30 d’agost, no veurà el mateix que el que hi vagi dia 10 de setembre. Segons ens ha confessat Coll, de fet, ja ha fet canvis en algunes obres que, per ella, requerien de procés. Des del setmanari hem pogut parlar amb l’artista ferrerienca sobre aquesta nova mostra.
Com sorgeix ‘Dones que fugen’?
Els nous propietaris de la Fábrica40, una antiga fàbrica de sabates de Maó, em van proposar de participar en el seu espai a través d’un projecte. Ells, pel que em van confessar, abans de plantejar-se un altre tipus d’ús per l’espai, tenen ganes de dedicar-lo a accions culturals, com exposicions o mostres d’art. Em van proposar de fer una intervenció, i així nasqué aquest work in progress. Com un repte.
Em van explicar, abans de res, la història i context al darrere de l’espai, perquè són elements que a jo m’agrada tenir en compte quan faig projectes nous. Em contaren, per exemple, que durant els bombardejos de la Guerra Civil, va caure una bomba damunt aquesta fàbrica, i van haver de refer tota l’estructura de dalt. És un escenari, per tant, amb una memòria important. Que té molt a contar. Una història que també reflecteix el que ha passat a l’illa, la memòria de tots.
A jo m’agrada que aquesta memòria segueixi parlant des d’un present, no només des d’un passat remot i sense cap connexió. És una història viva, i així s’ha de presentar.
I a partir d’aquí, a través de trobar diversos fils conductors i jugar-hi, ha sigut com ha sorgit Dones que fugen. Sempre teixint-se amb el que són els elements bàsics de la meva producció artística.
Quins són aquests elements bàsics?
La feminitat i la insularitat, sobretot. Així com aspectes domèstics. Tot a partir de l’ús de tot tipus de tècniques i materials. Pintura, dibuix, teles, teixits, escultures, instal·lacions, fins i tot processos tecnològics, com el vídeo o la fotografia. M’agrada molt utilitzar tèxtils de llar, roba de casa que es diu, com antics llençols. Dic antics perquè són elements utilitzats, heretats, res nou, res comprat. Que han tingut una vida, un recorregut, i també tenen memòria i càrregues de significació. Com el mateix espai.
Què ens pot explicar d’aquests elements de feminitat i insularitat? Què tenen a veure amb la seva obra?
Doncs partint del que ha estat la fàbrica. De les mateixes sabates. A jo em dur a pensar amb na Ventafocs, que és una dona que fuig, i que perd la sabata pel camí. Un calçat, a més, que es podria considerar com una presó. Et poden frenar, les sabates de taló. Que just són les que es feien en aquesta fàbrica, sabates de luxe per a dones.
Són sabates fetes perquè les dones no corrin. Perquè estiguin aturades. I les dones fortes volem fugir d’aquests rolls, d’aquests estereotips. A partir de la sabata, de l’espai, estir un fil i vaig fent créixer el concepte. La fàbrica em serveix d’espurna. Connectant-me amb temes que ja he tractat i que són habituals en els meus projectes artístics.
Així, la idea de les dones que fugen, està molt lligat a l’aspecte d’insularitat. D’aquesta emoció tan insular, de sortir de l’illa, de desitjar partir, de mirar cap a l’horitzó somiant partir. Però després, i una volta fora, de voler tornar, d’enyorar-se. És molt insular el fet d’estimar l’horitzó, sempre, siguis a una banda o a l’altra, sense un punt final.
I no és un concepte de fugida negatiu, com crec que ja he demostrat. La idea de fugir és de sortir, d’escapar. Una idea beneficiosa, terapèutica, positiva. Aquesta dona que s’allibera i fuig. Generant un trencament amb l’establert. Una dona que moltes vegades s’ha criminalitzat, com a Telma i Louise, per exemple. O anant dins el local, com amb la llegenda de la Núvia d’Algendar. On es parla d’un segrest, encara que a vegades s’ha reinterpretat aquest concepte, assegurant que ella fuig. Històries de fugida emprades com a element repressor. Una fugida que pot ser física, com en aquests casos, o metafòrica, com ja veim en les obres de Virgínia Wolff, o amb el suïcidi d’Ofèlia (Hamlet – Shakespeare). A partir d’aquestes històries i d’altres similars, he anat vestint l’obra.
Comenta que aquesta obra connecta amb temàtiques que l’acompanyen sempre. Ha rescatat alguna obra ja feta, o són totes creades amb intenció per aquesta mostra?
La majoria les he fet a posta per aquest espai, però n’he rescatat un parell també, sí. Clar, com que Dones que fugen ja connecta amb altres mostres fetes amb anterioritat, n’he pogut rescatar alguna sí. Com, per exemple, una obra que ja vaig exposar fa deu anys a La Mola, on apareix una barca feta de teixits, de teles, que al·ludeix a na Penèlope (Odissea – Homer), i a aquests viatges impossibles que fa ella des de la pròpia llar, mentre el seu home, n’Ulisses, viatja físicament, i viu aventures. Ella aturada a casa seva està cosint i descosint, configurant un altre tipus de fugida. Una obra que representa el viatge impossible, un vaixell de tela no pot navegar pel mar; alhora que mostra el viatge irresolt, d’aquestes dones, d’aquesta història que ha tancat a la dona dins la llar, mentre l’home sortia a l’exterior.
Tota representació de la idea de fugir és vàlida en el projecte present a la Fábrica40. Les diferents representacions que se m’han pogut ocórrer.
Una exposició que estarà present fins al 10 de setembre, i a la qual, en tot moment, defineix com a ‘en procés’…
Sí, perquè no és un treball acabat. Hi ha peces que encara estan sent modificades, que són susceptibles al canvi, tot i que l’exposició s’inaugurés el passat 30 d’agost. Hi ha peces vives, que necessiten i demanen canvi. I jo som allà per donar-los.
En aquest sentit, com definiria el seu art, la seva forma de fer art?
Jo consider que sempre he intentat fusionar, o equilibrar, tant la docència, sent professora de la Universitat de Barcelona, com a doctora en Belles Arts; la recerca, investigació sobre les arts, i la pràctica artística. Intentant desenvolupar, en tot moment, els tres aspectes. Encara que, evidentment, a vegades uns més que d’altres. Però que tots tres tinguessin sempre presència. I crec que és important que els tres aspectes coexisteixin.
I dins aquests tres aspectes, sempre situada des d’un context d’art contemporani, m’interessa treballar diferents elements. Sempre a partir dels temes, fils conductors, o posicions des de les quals em situï com a artista: la feminitat, el món femení, que ha estat silenciat al llarg de la història; i la insularitat. I a partir d’aquí, com ja he comentat també, m’interessa jugar amb tot tipus de suports, d’elements i processos artístics.
Crec que en l’art sempre es treballa i se cerca el camí. La posició, des d’on et dirigeixes. I els elements que vols treballar. Açò a vegades no és fàcil trobar-ho, i requereix tota una vida gairebé. Jo ara, amb gairebé seixanta anys, puc dir que ho he trobat. He trobat la més absoluta llibertat i coherència amb el que ha estat i vull que sigui la meva obra. I estic molt agraïda als propietaris de la Fábrica40 per oferir-me l’oportunitat de fer un nou projecte.
