En l’Església tots hem de ser, perquè ho som, “terra sagrada”. El baptisme ens concedeix a tots els mateixos drets i deures. Si ningú es pot sentir marginat, a ningú hem de marginar.
Fa temps que a les nostres comunitats cristianes, diversos grups, uns 45 a Menorca, hem anat prenent consciència i enfortint les nostres voluntats, a favor de “caminar junts”. No hem de permetre ni hem de deixar permetre que “El Sínode de la sinodalitat” sigui història passada. Tots hem de fruir en la construcció d’aquesta Església que dissenyà el Concili Vaticà II. Església reformada, Església oberta a tots.
Vivint avui dia en la “dictadura del políticament correcte”, perdem el sentit de la realitat: No, no som iguals, som diferents! Pretendre que el nostre comportament, experiències, opinions, siguin pràcticament “úniques”, “les mateixes”, resulta no tan sols ben pobre, resulta a més no ser gens creïble, gens real. “No són les nostres diferències el que ens divideix, sinó la incapacitat d’acceptar-les” (Audre Lorde, escriptora nord-americana)
“Caminar junts”, aprendre a fer-ho i donar-ne gràcies, ens va mostrant la riquesa de la nostra diversitat, la necessitat d’obrir-nos amb sinceritat als altres. Probablement “El Sínode de la sinodalitat” serà el gran testament del Papa Francesc.
“La sinodalitat”, a més de ser una crida a caminar junts cap a Crist -que és meta i camí-, és també una crida a viure una forma de govern eclesial impactant, una forma d’entendre i fer pastoral, d’estar enmig del món, de dialogar obertament en tots, de respectar i ben acollir les diferències amb la intenció de no deixar ningú fora.
La generació que va protagonitzar el Concili Vaticà II ja és prou granada. Si perdem la seva memòria, si la marginam, si la callam, perdrem i caurem en la trampa de repetir els mateixos errors. Acarem junts el futur en igualtat de condicions i reafirmant que la diversitat cultural és part de la riquesa de la humanitat. Totes les tradicions, totes les manifestacions culturals i religioses són fragments, parts, estels de la veritat. La diversitat se’ns presenta com un lloc de trobada a partir del qual Déu és anunciat i Déu s’anuncia. L’hospitalitat, l‘acollida, és valor espiritual. Cadascú sols som una lletra solitària i insignificant de l’alfabet de la història. Sols junts construïm una paraula en contingut i digna de ser escoltada.
Durant tot el 2023 hem estat convidats -i ho vam viure a l’Escola de teologia que cada any celebram els dimarts, d’octubre a maig, al Seminari Diocesà i a les 20,15h.- a conèixer i a reflexionar sobre quatre constitucions del Concili Vaticà II: Dei Verbum, Sacrosantum Concilium, Lumen Gentium i Gaudium et Spes.
Enguany, curs 2024-2025, viurem dos esdeveniments eclesials. Durant l’octubre d’aquest any tindrà lloc la celebració de la segona assemblea del sínode sobre la sinodalitat a Roma. A les nostres comunitats, tindrem present la necessitat de cultivar “l’Esperança”, “la Pregària” i “La Formació. En la carta al cardenal Fisichela, diu el Papa Francesc: “M’alegra pensar que l’any, que precedeix al Jubileu, el podem dedicar a una gran “simfonia” de pregària; primer de tot, per a recuperar el desig d’estar en la presència del Senyor, d’escoltar-lo i adorar-lo. Per tant, preparant el Jubileu, les Diòcesis estan convidades a promoure la centralitat de la pregària individual i comunitària.
A l’Escola de Teologia d’enguany ens centrarem en la importància de la pregària. La pregària és font de comunió amb Déu i amb els altres. Val la pena assaborir-la i viure-la.
