Des de la casa de la meva germana Roser es veu tot el món: l’església de Sant Bartomeu, la rectoria de la parròquia de Ferreries, l’edifici de l’ajuntament, el carrer de sa Plaça i la casa on vaig néixer; si puges dalt el terrat es poden contemplar l’ermita i les cases de Son Tem. A partir d’aquesta unitat global el món s’expandeix però en conserva el nucli. També hi ha relíquies que igualment es poden considerar ruïnes d’un món desaparegut. Per exemple, l’antic forn de Can Marc que conserva les cendres fredes del meu gust gastronòmic personal que va del pa -cocs, coques blanques, coques rosses- als dolços -de cafè, de pinyons de crema cremada amb el cim de la tortada reial- i acaba en les formatjades, els rubiols de verdura, els flaons de formatge, les banyes plenes de carn o el reguitzell de coques dolces o salades com ara d’albercoc, de salsa de tomàtic, de verdures trinxades, de sucre o de sal, de cireres o de pinxes; una de les meves preferides. Encara que són les històries les que romanen en aquest carrer que el meu avi patern va glosar de manera precisa i amorosa. Històries terribles, com ara l’assassinat del jove capellà Joan Huguet dalt la Sala i davant la presència dels meus avis paterns i del meu pare o històries còmiques com ara la protagonitzada per dos botiguers d’aquest carrer i un sidecar: la dona que viatjava a la cistella va veure com aquesta es desprenia de la motocicleta i prenia una direcció diabòlica i divergent després d’encarar a tota velocitat un revolt. O històries que han acabat sent literàries com el fals frare que era en realitat un ciutadà libanès errant i pertorbat. Aquest és el centre del món, no ho dubteu. Que n’hi ha d’altres, de centres del món, i que cada persona té el seu, tampoc ho poseu en dubte. El meu és aquest i jo l’he anomenat Semblancat. I el puc veure des de la casa de la meva germana Roser on visc uns dies d’aquest estiu també errant que ja s’ha acabat. Estava sense asfaltar i va ser asfaltat per unes màquines que escopien quitrà calent que després era aplanat per piconadores. Però aquest asfalt també ha volat i ha estat substituït per un empedrat artificial i vermellós com el cor i la pell d’aquests habitants que hi hem nascut i que hem estat anomenats panxes rotges (un mal nom que lluïm a la pell, com un tatuatge, amb molt d’orgull). I què hi queda d’aquest carrer que ho conté tot? El forn de Can Marc va obrir una botiga a la plaça veïna on anam a berenar molts dematins, la casa on vaig néixer està habitada per una família encantadora, la rectoria té un rector que és una bellíssima persona, els meus cosins Martí -en Víctor i n’Eugeni- viuen davant l’antiga peixateria que surt a La casa de gel, a l’ajuntament hi continua fent feina na Maria que no és de la meva quinta però com si ho fos. Ah, són els clavells les plantes que s’han imposat entonant un llenguatge col·lectiu. Macissos clavells d’aire pengen dels enfronts de moltes cases. Clavells de vent, aquests ramells que viuen sense terra i sembla que s’alimentin de l’aire. Així em sent jo des que vaig decidir anar a viure a Barcelona. Sense arrels, lliure però enyorant sempre aquest carrer, el lloc on vaig néixer i on vaig créixer envoltat de moltes persones que han desaparegut com els meus pares i que continuen vivint en els meus llibres i, sobretot, en la meva memòria.
