“Déu em va voler salvar a mi i el va sacrificar a ell.”
Na Malen, na Lita i en Tomàs han crescut enmig d’un passat obscur i violent. La mort d’en Tomàs suposa el trencament del silenci. La culpa, la vergonya i els secrets surten a la llum… i la brutalitat que han viscut.
Vet aquí una breu sinopsi de l’argument de La genètica de les passions, de Montserrat Espallargas. Una novel·la tan punyent com apassionant.
No sé ben bé com dir-vos-ho, però l’autora aconsegueix fer-nos viure les tenebres. Una obscuritat que, des del record, coneixem pam a pam amb una intensitat curosament dosificada. De fet, són dos plans temporals que conflueixen en el mateix turment.
“Em dic que l’enemic de la nostra història som nosaltres mateixos i aquesta necessitat d’enquistar el nostre dolor i avivar-lo contínuament.”
Si més no, tal volta he anat massa de pressa, però sentia la necessitat de treure-ho tot just al començament. És la conseqüència del fort impacte que m’ha causat.
Tanmateix, he de parlar-vos dels principals escenaris. La narració transcorre entre un lloc idíl·lic, que pot semblar tan màgic com tenyit d’una equívoca nostàlgia -l’albufera de Mallorca- i un altre, un habitatge al barri palmesà de Santa Catalina que fa “l’olor de sofre: la de l’infern”. Ambdós descrits amb un llenguatge tan ric com evocador i inquietant. El camí que va d’un lloc a l’altre és el que recorrem en llegir la novel·la.
Escrita en primera persona, és la Malen, la germana major, qui ens parla. I no es limita a narrar, sinó que reflexiona, indaga, analitza…
Ara em cal fer un parèntesi. El títol de la novel·la no és debades. Espallargas, va molt més enllà, fins a les arrels més fondes, fins a les vivències del passat que han fet possible que s’esbiaixin vides, s’esmicolin, s’ensorrin. No és en cap cas un recull superficial de situacions dramàtiques, sinó més aviat una esmolada immersió en la foscor, en les causes últimes i en les íntimes conseqüències. En les velles ferides.
Abans he esmentat la riquesa del llenguatge, ara hi he de tornar perquè he fet curt. No puc passar de dir-vos quant de molt m’ha impressionat la força de les imatges que farceixen la narració. Tot un seguit de descripcions, metàfores i símils que de segur, restaran amb mi per sempre. A tall d’exemple, ni que sigui una picada d’ull que com a menorquí em toca de prop:
“A la plaça del Born, quan hi entrem, un món de taques informes, una efervescència de cossos que semblen una extensió de nosaltres mateixos empedren el terra des d’una de les embocadures fins al llom més profund de l’espai.”
Dibuixos minuciosos, detalls, una mena de naturalisme que genera una atmosfera densa, gairebé aclaparadora, que et fa sentir una sensació si no de destí predeterminat, sí almenys d’inevitabilitat, perquè “… al cap i a la fi les estelles s’assemblen als troncs.” I aquí rau el sentiment d’ofegor, de patiment i, sí, d’horror, que amara la novel·la…
No és, no pot ser-ho, una història amable. Sortosament, no defuig la mirada a les misèries de la condició humana. Ans al contrari, ens les posa davant els ulls.
Així i tot, i potser precisament per això, és una història absolutament engrescadora, fascinant. Com ho és la vida. Espallargas ens hi llença sense cap hipòcrita pietat. De resultes és una novel·la profundament honesta, no hi trobam cap mena de parany argumental, ni molt menys un rerefons endolcidor. Respira, tot i la flaire poètica que la impregna, l’autenticitat d’una crònica.
Voldria afegir molts més comentaris. Tanmateix, he d’acabar la ressenya. Només puc dir-vos que moltes obres literàries m’han agradat, algunes m’han fet pensar, d’altres em sacsegen. O tot plegat. La genètica de les passions n’és una. No us la podeu perdre.
