Miriam Triay / Ciutadella – Azahara Moyano és una amant del cinema i de l’art, membre de l’associació de Dones Visuals, i de l’Acadèmia del Cine Català.
Amb una passió que es va anar coent a poc a poc, iniciant-se en el teatre menorquí, és graduada en Art Dramàtic pel Cristina Rota, Tècnic superior en Realització d’Audiovisuals per l’escola Emav, i Tècnic Superior en Disseny d’interiors i escenografia per l’Escola d’art Deià.
Des de NUA hem volgut conversar amb ella sobre la situació actual del cinema a Menorca i de les dones en aquest.
Qui és n’Azahara? Com neix aquesta passió?
Jo començ des de ben petita a actuar, a posar-me davant el mirall de la meva habitació a imitar.
Així, veient que era una passió que anava creixent, la de l’actuació i l’escena, vaig apuntar-me amb en Pitus Fernández, a l’institut Ramis i Ramis de Maó, per començar a ficar-me dins el món del teatre.
Va ser a través d’aquesta branca de l’art i l’actuació, que vaig conèixer al meu dramaturg espanyol preferit, i que m’ha acompanyat tota la vida, García Lorca. Es tracta d’un referent per jo, ja que ha sigut capaç de construir als personatges femenins de formes extraordinàries i amb molta cura. Com a dones fortes, valents, que s’encaraven a la realitat imposada. No feia els típics personatges secundaris i avorrits. Aquí em vaig adonar que jo volia donar forma i vida a aquest tipus de personatges.
I a partir d’aquí, quina trajectòria acadèmica i professional va seguir?
De veure i viure aquesta passió que anava creixent, pel teatre, per l’actuació, vaig anar a estudiar a Madrid, Art Dramàtic al Cristina Rota. Per motius personals, la meva trajectòria acadèmica es va veure interrompuda després de graduar-me. Però just vaig poder, vaig continuar la meva passió a Barcelona, on vaig mudar-me. Allà vaig començar treballant amb diverses companyies teatrals, i a ficar-me també dins el món dels monòlegs.
M’encantava veure a diverses dones contant experiències quotidianes a través d’aquests monòlegs. Dones que eren importants. Que fugien de la mirada masclista que fins al moment primava, on les dones servien com a reforçament dels homes. Quan a la vida real no era així.
Gràcies a diverses companyies, com la de Comediants o MAX, vaig poder interpretar papers molt importants per jo i la meva trajectòria. Personatges que admirava. Amb moltes coses interessants a dir. Com quan vaig actuar a l’obra Putas asesinas, de Bolaño, amb la companyia MAX.
I com va passar de teatre a cinema?
Va ser una època molt bona per jo, en què vaig gaudir molt del teatre i de l’actuació. Fins que se’m va quedar petit. A jo m’encantava ser actriu, i m’adonava que aquesta feina dins el teatre estava molt poc remunerada artísticament. És a dir, que podies passar anys muntant l’obra, amb tota la feinada que suposa, per a després només estar en cartellera 20 dies. En canvi, el cinema roman en el temps, ho pots tornar a veure les vegades que vulguis. I açò, va arribar un punt que em va estirar més.
A més, per molt que sigui una amant fèrria del teatre, el que m’han fet sentir les pel·lícules i el cinema, mai ho he sentit amb una obra teatral. Per tant, també volia fer sentir al públic de la mateixa manera en què em feien sentir a jo.
Llavors, amb la decisió presa, vaig anar a estudiar Realització d’Audiovisuals a l’Emav. On em vaig formar en imatge i il·luminació. Després vaig decidir també fer escenografia, estudiant Disseny d’interiors i escenografia per l’Escola d’art Deià. Segons deia Hitchcock, per ser un bon director, s’han de tenir coneixements d’escenògraf, per poder imaginar i generar l’ambient idoni per la pel·lícula. Com que compartesc aquesta idea, vaig decidir empapar-me de diversos coneixements, entre els quals hi ha, com dic, l’escenografia. Així, tenc una visió general d’actriu, de càmera i d’escenògrafa.
I a partir d’aquí, quin camí va seguir?
A partir d’aquí vaig anar participant en diferents projectes, ajudant amb el que podia. Fins que em va cridar n’Agustí Argelí, el cap de documentals de TV3, perquè l’ajudés a fer tria dels documentals de la programació del seu festival de cinema. Allà vaig estar sis anys, i vaig aprendre moltíssim. Sobre els gustos de la gent, els projectes que tenen potencial per tenir èxit, i els que no.
Els projectes, però, que potser destacaria per la importància dins la meva trajectòria, són els que estan en marxa actualment, i que ja estic preparant a través de la meva pròpia productora, La Mayano Films. El més important d’aquests és la pel·lícula El padre de todos nosotros, de David Desola; guionista d’El Hoyo, nominada a Goya, i a Premis Gaudí, guanyadora a Sitges i Premis Feroz. Top Ten de les pel·lícules espanyoles més vistes a Netflix de la història.
Altres projectes amb els que també treballam són la sitcom Trivial, creada per Fran Menchón i Sandra Reina, i protagonitzada per Macarena Gómez. I el llarmetratge Superjodidos, de Gastón Haag.
Els tres projectes estaran gravats, en la seva totalitat o en part, a Menorca. Un escenari que m’agradaria potenciar.
A més de també fer el paper de distribuïdora d’altres projectes, com el documental Els Orrit, de Vivir Rodando Producciones.
Comenta que l’escenari dels films que produeix serà Menorca… què opina de l’illa dins el món del cinema? En quin moment es troba?
Ha costat arrancar, però en els darrers anys sembla que està començant a engegar. És fonamental que les administracions públiques destinin una part econòmica a promoure la idea que l’illa és un escenari fantàstic per moltes pel·lícules. I és el que està passant. Els ajuts públics cada vegada són majors. Un recolzament per part d’entitats com el Consell o el Govern Balear, destinat a poder generar productes audiovisuals aquí, a l’illa, i enaltint, sobretot, la contractació de personal local.
Ara, hi comença a haver un petit grup de professionals de l’audiovisual que resideixen aquí, que han tornat a casa, i que estan portant els seus projectes cap aquí. Perquè al final, fins al moment, era el peix que es mossegava la cua. Com que no hi havia feina els professionals marxaven de Menorca, i com que a Menorca no hi havia professionals, no hi havia feina.
I es veu com estem en el millor moment del cinema tant a Europa, a Espanya, com també, i sobretot, a Menorca. L’illa pot ser una ciutat escenari, i a poc a poc s’hi convertirà. Sempre que la cuidem, és clar. S’ha de garantir que tot el moviment que genera rodar una pel·lícula, no deixarà de banda el respecte al lloc, tenir una repercussió positiva cap aquest, sigui un espai natural o escènic. Les ajudes públiques, de fet, van sempre en aquest sentit.
D’altra banda, també crec que és important que, la tendència sigui cap a una inversió privada en els films, a més de la pública que ja s’està posant al dia. Seria molt interessant que, així com en altres llocs com Canàries -on cuiden molt el seu medi-, els empresaris menorquins invertissin en cinema. Sobretot, cap a una qüestió visual. La incorporació d’elements en el film. Que el personatge principal si viu a Menorca, porti avarques, o begui gin amb llimonada. Per exemple. Són elements que hi han de ser per l’entorn, però que a més, poden servir perquè les empreses s’hi vegin reflectides. No és alguna cosa impostada. És una manera de donar petits elements i generar aquesta visió i aquesta tornada també a les empreses.
Hi ha moltes passes a fer i moltes coses a posar en pràctica, però com dic, crec que és el millor moment pel cinema a Menorca.
I pel que fa a la dona dins el cinema, sobretot, menorquí… què en pensa?
Jo crec que, i com en el cas del cinema en general, gràcies també a les polítiques públiques i als ajuts, el paper de la dona en el cinema cada vegada està millor i contesta a la realitat. Hi ha polítiques d’inclusió de les dones, promulgades pel Ministeri, que no només ajuden al recolzament de les dones dins les pel·lícules i el món del cinema, sinó en els llocs més importants, els llocs directius.
Perquè dones que porten molts anys dins el cinema, puguin arribar a llocs com són els cap d’equip, pels quals estan més que preparades. I sincerament, semblava que aquest moment no arribaria mai, perquè sempre apareixia un home i es quedava el lloc de feina. I com dic, no era per falta de preparació de les dones, estàvem molt preparades, però no podíem arribar a aquests llocs importants.
I a partir del moment en què el Ministeri de Cultura puntua favorablement la inclusió de les dones en els llocs importants, s’ha començat a notar un canvi molt gran. Veus que la gent vol una directora executiva que sigui dona, com és el meu cas, per exemple. I encara que el procés de canvi sigui lent, ja que hi ha una inèrcia molt gran encara a agafar homes abans que dones, aquestes polítiques són clau. Perquè de lliure proposició, pràcticament, no hi era. El fet de puntuar favorablement que hi hagi dones en càrrecs altius, dins un projecte audiovisual, és una discriminació positiva necessària, per poder fer front a la discriminació negativa que hi havia hagut fins al moment. Ara començam a veure la igualtat demandada dins el sector visual.
