No ho acostum a fer. De fet, serà la primera vegada que després de centenars de ressenyes, setmana rere setmana, començaré amb un titular extret d’un diari, concretament El Punt Avui:
“Jordi Canals mata a trets la seva adolescència amb la novel·la negra Interpretar els senyals”
A part d’estar-hi d’acord, jo no hauria gosat escriure-ho. Vet aquí la raó del préstec. La resta és collita pròpia, us ho assegur.
Tanmateix, deixem-nos estar de més preàmbuls i anem a conèixer quatre trets de l’argument.
En Miquel Baussà, que després de ser expulsat de l’Acadèmia dels Mossos d’Esquadra, malviu fent de detectiu privat, rep l’encàrrec d’investigar la mort de Daniel Saurí, professor de secundària i poeta. La policia dona per fet que ha estat un suïcidi, però la mare del difunt no hi està d’acord…
Us he d’advertir que no caigueu en l’error de fer cap valoració a partir d’aquesta sinopsi. Podríeu pensar que estem davant d’una novel·la farcida de tòpics del gènere. Res més lluny de la realitat. Interpretar els senyals és una obra incisiva, on res és el que sembla, amb una estructura força original i amb un rerefons d’allò més inquietant.
En primer lloc, a la narració s’hi entrellacen dos relats. Per una part l’esmentada investigació i per l’altra les vivències del Daniel recollides en una mena de dietari. Una i altra ens faran recórrer situacions insospitades.
Si més no, i això per a mi és un gran encert, la negror del que se’ns narra ve acompanyada del to irònic, vorejant el sarcasme, amb què ens parla el detectiu. Almenys al principi. De l’escepticisme desencisat a la comprensió adolorida. De fet, és explícit el ressò de la clàssica novel·la negra americana dels anys trenta i quaranta.
I, alhora, el relat del Baussà contrasta absolutament amb la melancòlica espiral de nostàlgia que viu Daniel, pel qual l’adolescència és el veritable paradís perdut.
“Sovint deia que l’únic sentiment autèntic era el que sents amb disset anys. Que a partir dels trenta s’ha acabat l’argument i tot és un comentari.”
Un enyor que, per altra part, es contraposa a la visió àcida de la seva vida d’adult. Així, la intriga, que va creixent pàgina rere pàgina, es vesteix d’una mena de to elegíac que resulta intencionadament desconcertant i fa més impactant el desenllaç.
“Derrota i amics morts i joventut perduda i copes lletges plenes de conyac.”
Així mateix, la novel·la ens dibuixa, tot resseguint la vida del Daniel, dos paisatges de fons. L’eufòria i misèria dels anys en què regnava el punk-rock i la grisor esforçada de les aules d’un institut. Tant un com l’altre, separats per dècades, vesteixen de versemblança el relat.
Si més no, també cal dir-ho, tot i l’analfabetisme literari i el llenguatge més aviat expeditiu, per dir-ho de qualque manera, que manegen Miquel Baussà i els seus col·laboradors, la poesia té un paper cabdal en la narració, començant pel mateix nom del detectiu.
Som ben conscient que només estic afegint pinzellades puntuals al quadre, però és que, us ho he de confessar, he tingut dificultats per escriure la ressenya. I no és perquè no tingui molts aspectes a comentar, és més aviat pel temor de cometre el sacrilegi de desvelar més del compte i aixafar-vos la guitarra.
Em limitaré, llavors, a cloure l’escrit tot dient-vos que no us deixeu perdre Interpretar els senyals. Amants o no de la novel·la negra, no us en penedireu de llegir-la.
