La societat contemporània ha propiciat un trencament entre la imatge que ens construïm davant la resta de la gent i els fets que protagonitzam de manera pública o, sobretot, en la foscor silenciosa i activa de les domèstiques quatre parets familiars. Aquest fenomen ja era apuntat a la dècada dels seixanta del segle passat i va quedar fixat en una expressió que em fascinava per naïf i hipòcrita: “catòlic no practicant”. D’aquesta manera es va apuntar una direcció cristiana que, des dels postulats franquistes, ha a anat enfilant, com una embosta d’alls, apoderant-se de tots els àmbits d’aquesta societat centrada en la imatge; una imatge que s’ha convertit en l’estora dels dibuixos gràfics d’humor davall la qual amagar-hi les nostres misèries i que el filòsof i lingüista Noam Chomsky va atrapar en un pensament: “La gent ja no creu en els fets”. Si la gent ja no creu en els fets, la imatge esdevé encara més important a l’hora d’estructurar la realitat que ens envolta. Ho podem comprovar cada dia. En Joan Manuel Serrat, declarat republicà d’esquerres, que ha cantat els versos de poetes com ara Federico García Lorca, assassinat per aquest sistema que ara l’honora, trencant-se davant les paraules de la princesa d’Astúries, acotant el cap davant el rei i la reina d’Espanya i rebent emocionat i en castellà el màxim distintiu de les arts nacionals i catòliques -sí, el cap us pot esclatar: un, assassinat; l’altre, que canta els versos de l’afusellat, recompensat per les mateixes institucions que van rebre el mandat! La contradicció portada a la màxima potència. Dit d’una altra manera, el noi del Poble Sec és un republicà no practicant -imatge- i un monàrquic amb totes les de la llei -fets-. La coherència, com he dit, saltant pels aires i sense fer soroll. I no passa res perquè els fets no compten i només compta la imatge. No és l’únic exemple d’aquesta esquerra amb aparença d’elegància supremacista i hispànica. Si en Serrat es va fer famós durant el franquisme negant-se a participar a Eurovisió, diu la llegenda, si se l’impedia cantar en català; Iñigo Errejón va guanyar protagonisme i prestigi polític temps després dels aldarulls populars del Moviment del 15-M o sigui l’any 2011. És un fill de la democràcia i no hauria d’haver heretat la frase dels no practicants però el fill fa el que ha vist fer al pare ja que el fil mai ha estat trencat. Una actriu anomenada Elisa Mouliaá ha estat la primera en denunciar Iñigo Errejón per assetjament sexual i conductes inapropiades. Una altra vegada la síndrome Serrat, el republicà no practicant. Com pot ser que el polític carismàtic d’esquerres que s’omplia la boca amb el feminisme contradeia la seva ideologia que escampava amb passió des de la tribuna? Iñigo Errejón és un feminista no practicant. I aquesta trencament entre les paraules i els fets està duent la societat a un estat d’esquizofrènia i de desconfiança mútua. Ja no podem fiar-nos de qui tenim al costat; l’estat ideal del totalitarisme. Qui serà el proper? El rei emèrit? Ah, no, aquest també és un ciutadà exemplar no practicant. No hem d’anar a cercar molt amunt perquè aquest trenc ha esquinçat la societat de dalt a baix. Hi ha l’ecologista no practicant que amolla les paraules necessàries per salvar el planeta i les aigües brutes en una fosa sèptica o un pou moure que contamina els aqüífers de l’illa. No sortiran tots perquè la imatge és poderosa i a la vegada trencadissa. Ai, si existissin morenells per atrapar tots aquests farsants no practicants!
MORENELL. Nansa per a pescar anguiles, morenes.
