La recerca d’un tresor, periodisme groc i periodisme compromès, grans estructures econòmiques, pràctiques mafioses, activisme ecologista, tripijocs financers… cobdícia i mort.
Pot semblar gairebé impossible encaixar tots aquests elements -i molts més- en una trama coherent. Si més no, Jaume Arasa en Calaixos mal tancats, la seva segona novel·la, ho assoleix amb brillantor.
Tal volta m’he avançat en excés. Fem, llavors, una passa enrere i fixem-nos en l’argument.
Quan dos bussejadors fan unes troballes de gran valor, comencen a aparèixer cadàvers escopits per les aigües. Un segrest i un xantatge complicaran encara més la situació.
Estructurada a partir de diverses dates i llocs concrets, amb dos plans temporals separats per poc més d’un any i alternat la primera i tercera persona, veiem com es desenvolupen múltiples fils argumentals que de qualque manera semblen confluir. Tanmateix, res és tan obvi i el més gran encert, en el meu humil parer, rau en el fet que Arasa aconsegueix capgirar, una vegada i una altra, el que pensàvem era evident i capbussar-nos en l’inesperat. I això és, de fet, un tret característic dels bons thrillers.
Ara em permetreu un parèntesi. La narració és inseparable del lloc on es desenvolupa: les Terres de l’Ebre. Ho veiem en l’ordit de la història, en la parla col·loquial dels diàlegs, en l’acurada descripció dels indrets. Fins i tot la complexitat de la trama pot ser percebuda com una mena d’emanació, quasi tel·lúrica, d’aquelles contrades.
Som conscient que aquest darrer paràgraf us pot haver desconcertat, però no cal preocupar-se. Calaixos mal tancats és una gran novel·la negra on trobem els elements fonamentals del gènere: crim, intriga i crítica social. Així i tot, hi ha quelcom més que no sé definir com cal, però que té a veure amb la terra on tot succeeix i que genera una atmosfera especial.
Però alhora, cal destacar-ho, hi ha unes investigacions sobre el segrest i sobre els cadàvers apareguts. De qualque manera és el contrapunt més racional a l’aire de misteri que amara el llibre, amb un seguit de personatges tan versemblants com ben traçats. Un detectiu privat amb els seus propis fantasmes, uns mossos d’esquadra, un poderós empresari, un magnat dels mitjans de comunicació, una bloguera coratjosa…
I així mateix cal fer un comentari que he fet altres vegades referint-me al gènere negre. Ara per ara, és la narrativa social de la nostra època, fins i tot amb un rerefons moral. S’hi denuncia el delicte impune, els interessos espuris dels poderosos, la corrupció de les institucions, l’assetjament a la dissidència… Calaixos mal tancats n’és un excel·lent exemple.
Naturalment, a això hi hem d’afegir la tensió creixent, ben dosificada fins a gairebé l’angunia, que ens atrapa mentre passam pàgines. Una tensió que s’incrementa amb el coneixement que demostra l’autor de les interioritats del món emporcat en què hem de viure.
“Molt malament. Eren Goliat contra David. El seu desafiament li va sortir molt car”.
Hauria d’anar tancat ja la ressenya, però no ho puc fer sense una reflexió final. El títol no és debades. Defineix la novel·la i, per altra part, ens interpel·la. Arreu podem topar amb una situació que és “una mena de calaix mal tancat”.
Submergiu-vos en l’univers de Jaume Arasa. El gaudireu i us farà pensar. La millor combinació possible.
Ja per acabar només em resta desitjar que prest efectivament “comenci la partida”. En llegir la novel·la, com esper que fareu, estic segur que entendreu i compartireu el meu desig.
