No em donaràs cap argument que demostri que el hàmster no és feliç. Tampoc em convenceràs que no és lloat amb aplaudiments, amb crits de joia i amb llaminadures pels humans que l’observen voltar la roda penjada a l’interior de la gàbia que, després, quan s’avorreixin o es cansin de l’espectacle visual i repetitiu retornaran a les seves tasques quotidianes només amb un lleu somrís marcat pel record de l’exhibició animal. Ah, pots estar segur que el hàmster, amb públic o sense públic, continuarà rodant, rodant, rodant… dins la gàbia. A vegades m’han animat que entri a la gàbia i ocupi el lloc del hàmster. El seu argument és que és l’única sortida per sortir-te’n -la redundància és conscient i necessària- en la teva professió o ofici d’escriptor. I hi he entrat, és clar, davant la mirada burleta dels hàmsters i dels humans com jo que ens observen des de l’exterior de la gàbia. No he tingut gaire èxit. Fins i tot les poques vegades que ho he intentat he fet el ridícul. No som un hàmster. Ho he sabut des del primer dia que vaig obrir un llibre i que vaig escriure la primera línia. Eh, els hàmsters són feliços i són recompensats generosament, com he dit, però jo no som un hàmster. Què? Què som? Un escriptor. Simplement açò, un escriptor. No un hàmster, un escriptor -bo, dolent, molt dolent; flac com em va dir un hàmster anònim- però no un hàmster. I en aquest sentit m’agradaria recordar una frase genial, o un pensament convertit en imatge contundent d’Albert Einstein i que, encara que no parli de hàmsters, ve a dir que si demanes a un peix que pugi dalt un arbre no ho sabrà fer i semblarà un inútil; però si demanes a un peix que nedi et deixarà bocabadat. A la vida s’ha de ser el que s’és i l’error és voler ser el que no s’és. I jo no som un hàmster. I tampoc m’agrada observar la perícia dels hàmsters amb la roda de la gàbia. M’avorreixen els hàmsters que escriuen de la mateixa manera que em faria basarda els esforços d’un peix per pujar dalt un arbre. Eh, torn a emprar l’exclamació, els hàmsters se’n surten! Són alimentats profusament, reben aplaudiments de les persones que els observen i són gratificats amb llepolies. No tingueu compassió dels hàmsters. Els hàmsters volen ser hàmsters perquè són hàmsters. A Menorca n’hi ha molts. Hi ha el comunista folklorista que sempre ha mamat la mamella de l’administració; i és feliç. Hi ha el periodista que ha alçat el braç quan era jove per demanar un taxi i ara viatja en limusina; i està satisfet de com li ha anat la vida. Hi ha l’ex poeta de l’any, l’ex funcionari i l’ex seminarista que espera cada més d’octubre que soni el mòbil activat per un prefix d’Estocolm que li doni una bona notícia de la mesura del seu ego gegant; i exhala satisfacció contínua. Hi ha l’arqueòloga que no s’ha embrutat mai les mans ja que ha menyspreat la seva formació per a dedicar-se a la política; i somriu de manera beatífica contemplant les riqueses -les nous del previsor l’esquirol- que ha aconseguit acumular. Tots són feliços -i aquest és el seu drama- com ho són també els hàmsters de laboratori ja que encara que els hi obrin la porta de la gàbia no sortiran i assoliran la llibertat ja que el món real els hi fa por i s’estimen més la roda.
HÀMSTER. Rosegador de la família dels Cricetus. El nom genèric Cricetus significa “hàmster” en llatí.
