Una vegada acabades les obres de rehabilitació en el convent agustinià, passaren quatre anys sense que l’Audiència Territorial i el Governador Provincial tinguessin notícia oficial, de part de l’Ajuntament, de l’acceptació de l’immoble per part del municipi, ni tan sols d’haver manifestat haver acabades les obres que es realitzaren, situació que requerí diferents i complicades gestions burocràtiques.
Algunes de les dependències de l’antic convent havien estat utilitzades per celebrar algunes sessions de teatre, guanys que es convertiren en ajuda financera per la Casa d’Expòsits i de l’Hospital. Però les Velles Cases Consistorials, degut a les deficiències que presentaven, es projectaren unes obres d’eixample durant l’any 1848, intervenció que requeria una prèvia sol·licitud i permís del governador (4 de Març de 1850) per confeccionar un pressupost de despeses.
La indecisió del Consistori era inexplicable en assumir el programa constructiu que s’havia projectat. El 26 de maig de 1851 es demanava autorització, petició acompanyada d’un plano, de la reforma projectada, per obtenir el dictamen favorable del governador i de l’Academia de Bellas Artes de la província. Així mateix, el projecte era enviat a D. Antonio López, enginyer de la província, a fi de que fes les modificacions que cregués convenients. Les esmentades obres pretenien reforçar la part exterior de l’edifici, aixecant un frontis per eixamplar la Secretaria. Les noves obres de reforma de l’interior començaren el març de 1852.
Aquella indecisió era motivada per la mancança de diners del Consistori, situació que fou aprofitada pel bisbe Tomàs de Roda que sol·licità a l’Ajuntament una part de l’extingit convent de Sant Agustí per destinar-lo a Seminari Conciliar (acord de 11 d’abril de 1853), petició que també fou cursada i aprovada pel Governador de la Província (23 d’abril de 1853).
La greu situació econòmica de l’alcaldia va ser posteriorment exposada en una nova sessió municipal, del mes de juliol de 1854, per el llavores alcalde D. Marc Squella. En aquella es deia que “atendida la precaria situación de la hacienda municipal, que en manera alguna permitía cubrir las más precisas e indispensables obligaciones consignadas en sus presupuestos, entre los cuales figuraba la amortización de capitales de censos y pagos de réditos (intereses) de los mismos que convenia extinguir a toda costa … había llegado el caso en su concepto, de procederse a la venta de las fincas de los propios huertos de los extinguidos conventos de S. Francisco y S. Agustín, el edificio ruinoso que antes servía de cárcel, la porción de terreno erial denominado la Quintana de Mar y un pequeño almacén sito en el muelle de la ciudad, cuyo capital aplicado a dicha amortización y pago de réditos daría unos resultados ventajosos … a lo que actualmente producen.”
La remodelació de la Plaça des Born
A resultes de la proclama feta pel Rd. P. Nin, en ocasió de la celebració del 9 de juliol de 1852 (remembrança de la invasió turca i destrucció de Ciutadella l’any 1558), la Corporació municipal, presidida pel Marquès d’Albranca, acordà (27 de juliol de 1853) nomenar una comissió perquè projectés un edifici memorial d’aquella gesta ciutadana, que culminaria amb la construcció de la piràmide i passeig de la plaça des Born.
Aplaçat el trasllat de les Cases Consistorials, l’Ajuntament demanà a S. M. la Reina (23 abril de 1855) la cessió gratuïta de la cerca que vorejava el palau del Governador militar per annexionar-la a la plaça. La concessió no tardà. Mitjançant R. O. de 19 de setembre, el governador notificava al Consistori que la Reina s’havia dignat a concedir a la ciutat l’horta del palau, però l’Ajuntament hauria d’abonar en valor del terreny i assumir les despeses de la construcció d’una acera que separés el palau del Passeig de Born.
A partir d’aquells moments, els objectius del Consistori es centraren en adequar la dita Plaça. Tot seguit, el 19 de febrer de 1857 es demanava permís per poder desmuntar l’ornament existent en mig de l’horta del palau, per poder adjuntar-la a la plaça. Així, aquella làpida que va ser col·locada l’any 1836 que deia “Plaza de la Libertad, reinando Isabel II” sostinguda per dos lleons de marès, va ser desfeta i guardada en els magatzems municipals.
Aconseguida aquella millora per la ciutat, el Consistori s’afanyà en embellir i engrandir la plaça des Born, obres que començaren el mateix mes de febrer de 1857 i que culminaren amb l’elevació de la piràmide, obelisc que fou inaugurat el 12 de juliol del mateix any pel bisbe Tomàs de Roda Rodríguez. El disseny del Passeig i de l’obelisc eren obra del polifacètic Rafael Oleo i Quadrado. El constructor el mestre picapedrer José Mas Llufriu. L’obra de la piràmide no va ser acabada fins el 4 de novembre del mateix anys, en la qual el farmacèutic R. Oleo va haver de bestreure del seu propi peculi la quantitat de 60 duros per acabar-la, davant la precarietat econòmica del Consistori.
Segon intent de reforma de les Cases Consistorials
A mitjan segle XIX la cortina de muralla, que des del Palau del Governador tancava un dels quatre costats de la Plaça d’Es Born, presentava un estat ruïnós i deplorable degut a la manca de reparacions i de diners amb que reparar-la; la paret que tancava l’antic hort del palau, que delimitava l’espai del passeig del Born que circumdava enfront de la piràmide, reduïa notablement l’espai de la plaça.
Per procurar la seva millora, el Consistori es va proposar dues actuacions. La primera, sol·licitar la cessió del Palau del Governador per a la municipalitat; la segona, eliminar la vella muralla que tancava la plaça i poder utilitzar l’espai que ocupava.
En una sessió del mes de juny de 1853 el Consistori acordà “edificar de nuevo una Casa Consistorial en el mismo sitio que ocupaba la de aquel entonces, digna de la población que debía representar”. Per aquesta raó es dirigia a D. Antonio Sureda Villalonga, arquitecte de la Real Academia de Nobles Artes de San Fernando, perquè en arribar a Ciutadella dissenyés els plànols de la reforma del Consistori i projectés la traça dels carrers immediats a aquell, com eren el de la Catedral, El Rosario, San Jerónimo i el Mayor del Borne. Aquesta antiga Sala, avui desapareguda, estava ubicada en el lloc on després s’edificaria La Sexagenària, encara que una part d’aquella també va ser cedida a l’actual Plaça de la Catedral.
Continuarà…
