Aquesta passada setmana he participat de manera consecutiva en els programes Lletres Compartides de la Institució de les Lletres Catalanes, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i l’Institut Menorquí d’Estudis, entre d’altres; i en el de Lletres Dites, organitzat per l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. El recorregut -cinc avions, un autobús de línia, un tramvia, deu taxis, un turisme; més de 1200 quilòmetres en sis dies- m’ha dut a Alacant, Sant Vicent del Raspeig, València -durant el trajecte per carretera vam poder copsar la devastació de la Dana i un anar i venir constant de sirenes de sons blaus- i Eivissa tot fent escala doble i puntual a Palma. El tracte ha estat fenomenal com sol passar quan vas a països i ciutats d’àmbit mediterrani que tenen -que tenim- l’hospitalitat entre els nostres valors més arrelats, i ha servit per conèixer, relacionar i crear sinèrgies entre territoris, institucions i individus que, a pesar de tenir una base comuna, els anomenats Països Catalans tan vilipendiats i que es pot veure en els escuts dels enfronts dels edificis històrics, en els menjars i, sobretot, en la manera de parlar, som autèntics desconeguts i que lluitam amb forces malèvoles -tòxiques en diríem ara- que ens volen dividits, fragmentats, enfrontats i, finalment, extingits. Per tant, per un cantó hi ha els genocides culturals i lingüístics i, per l’altre cantó, els constructors de ponts; aquests són els meus. Gràcies, per tant, a Empar Marco, Ester, Tere i Nieves de l’Acadèmia Valencia de la Llengua, a la professora de la Universitat d’Alacant Àngels Frances Díez i als professors del departament de català de l’Institut de Sant Vicent del Raspeig. Visites a l’impressionant Campus de la Universitat d’Alacant, al Museu Universitari d’Alacant o a l’històric Monestir de Sant Miquel dels Reis. El dubte mostrat en un anterior escrit on em demanava si era convenient anar a València després de la catàstrofe fluvial -a Alacant no hi havia arribat la fúria destructora i es mantenia immaculat- el vaig resoldre amb una frase que vam discutir amb els alumnes: “La literatura no serveix per a res però és absolutament necessària”. Ja ho vaig explicar i la prova vam tenir-la amb els estudiants de l’IES Joan Fuster de Sollana on hi havíem d’anar amb cotxe acompanyats de l’organitzador dels actes per por a les retencions i a l’estat de les carreteres. Idò, els hi van demanar si volien que suspenguessin la xerrada i van reaccionar dient que no perquè la normalitat havia de retornar i començava amb petits gestos com ara la visita d’un escriptor vingut de Menorca. Al final, es va imposar l’Alerta Vermella i l’esdeveniment va haver de suspendre’s encara que els alumnes havien llegit Remant cap al sol, una lectura de superació que els acompanyarà durant aquests, encara, mesos difícils. Un pensament ens van voler transmetre: la situació és molt pitjor que la imatge tòpica que ens fan arribar els mitjans de comunicació; en realitat es troben en una zona de guerra. A Eivissa, evidentment, la situació era una altra. Fora de temporada, molts d’establiments tancats però la Biblioteca i Centre Cultural Can Ventosa obert de bat a bat. Amigues poetes com ara Eva Tur o Iolanda Bonet, editors com ara Ramon Mayol, organitzadors com ara Carles Fabregat o els escriptors acompanyants com ara Bernat Joan i Marí i Llucia Serra o la mateixa bibliotecària Fanny Tur. Pujada fins a Dalt Vila i visites al Museu d’Art Contemporani d’Eivissa i a la Necròpolis Púnica. Gràcies a totes i a tots perquè aquest és el camí; l’únic, diria, per sobreviure.
SOLLANA. Poble situat a la Ribera Baixa de Xúquer.
