Un fet transcendental sacsejà la població de Ciutadella. La R. O. de 22 de gener de 1859 manava que Ciutadella deixava de ser considerada plaça d’armes, de manera que la reial ordenança permetia la demolició de les seves velles muralles que durant segles l’havien oprimida i defensada.
Evidentment, la disposició no va ser ben acollida per la població. Ciutadella es resistia a acceptar aquella decisió, considerant que la mesura donaria greus perjudicis a la ciutat. I malgrat l’exposició d’una raonada protesta ciutadana feta a la Reina (maig de 1859) en contra d’aquella decisió, algú ja va suggerir la idea de traslladar les oficines de l’Ajuntament al vell Palau del Governador Militar, una vegada suprimida la vila com a plaça d’armes.
La idea va prendre força, de manera que molt prest la reedificació d’una nova Sala Consistorial en el terreny que ocupava va ser considerada una despesa supèrflua; a més, es desitjava deixar un major espai entre el grup de cases que confrontaven amb la catedral, i era convenient també alinear la plaça amb el carrer Major del Borne. Aquest tres plantejaments varen ser qüestions que ensorraren el projecte de rehabilitar novament la Vella Sala. Així doncs, la idea proposada de demanar el Palau del Governador com a nova seu del Consistori cada vegada era major. Per aquesta raó, el 26 de juliol de 1864 l’Ajuntament es dirigí a la Administración de Propiedades y Derechos del Estado demanant poder adquirir el palau, i a S. M. la Reina (28 de novembre de 1864) la cessió de l’alcàsser pel mateix motiu, facultat que no li fou concedida mitjançant R. O de 14 abril de 1865. Pel contingut de les Actes Municipals es dedueix que el palau, que ja havia estat abandonat pel Ministeri de a Guerra, presentava un estat ruïnós i en ell sols es realitzaven les obres indispensables per evitar mals majors i el seu progressiu deteriorament.
Una nova R. O de 14 de juny de 1865 dictaminava que tots els ben de l’Estat i amb ell “el antiguo Palacio del Gobernador se entregase a Hacienda a fin de proceder a su enajenación”.
Amb celeritat, el 12 de febrer de 1866, l’Ajuntament de Ciutadella presentava unes propostes a la subhasta que ordenava l’ordre de venda. Els motius que impulsaven a participar a la subhasta eren evidents: el Palau era un dels edificis més emblemàtics de la ciutat, situat en una zona relativament cèntrica i molt freqüentada per la població després de que la plaça des Born es convertís en passeig; la seva reparació seria necessària i costosa, però l’edifici era més ostentós que les velles cases Consistorials; encara que el motiu més important que impulsava a adquirir-lo era la seva capacitat, que abastava les necessitats del municipi. La subhasta del Palau es va fer públic en el Boletín Oficial nº 5471, però incomprensiblement el Consistori va desistir la seva compra – Segons J. Cavaller, l’alcalde Pedro Martorell Olives, que havia gestionat aquella operació, ara “como concejal del Ayuntamiento que le sucedió, fue quien votó – 14 de diciembre de 1867- a favor de la adquisición” essent l’únic vot a favor de tot el Consistori.
Malgrat no haver adquirit el vell Palau, la Corporació Municipal (sessió de 19 de març de 1869) sol·licità al Ministeri de la Guerra el tros de llenç de muralla annexa al Palau, en el qual s’obria la Porta d’En Sales, que anava fins la línia que ocupava la casa de D. Antoni Sabater, amb la finalitat de sol·licitar el terreny que l’ocupava, petició que li fou acceptada, el 20 de febrer de 1871 iniciant-se així l’enderroc de la porta d’En Sales, la qual estava proveïda d’un pont llevadís, accionat per dues grans rodes de fusta i gruixudes cadenes de ferro. La porta que mirava a ponent, construïda de fusta i reforçada amb guarnicions de ferro, estava formosament treballada i en el seu frontispici hi figuraven tres escuts heràldics, esculpits a la mateixa pedra, que foren destruïts durant l’any revolucionari de 1868.
En una altre sessió de l’any 1869 – (20 de desembre) – es resolgué sol·licitar al Congrés de Diputats l’horta existent davant l’alcàsser, per convertir-lo en eixample de la Plaça d’Es Born. L’espai midava uns 346 metres quadrats, i va ser adquirit per 1.623 pessetes, a pagar a la Hisenda Estatal en 15 anys, quantitat que fou assumida malgrat la precària situació financera del Consistori.
Era evident, que amb els tres espais aconseguits, s’havia de procedir a una correcta planificació, tasca fou encarregada pel gener de 1871. Dit projecte, que convertiria la Plaça d’es Born en l’espai públic més formós de les Balears, incloïa la reedificació i restauració de les Cases Consistorials, projecte que va quedar guardat a Secretaria per poder ser examinat i sotmès a l’aprovació del Consistori.
Tres anys després, el tema de la rehabilitació de les Velles Cases Consistorials tornava aparèixer damunt la taula de sessions. En una d’elles – 11 de gener de 1874 – degut al mal estat de l’edifici, s’encarregà projectar un nou pla de reforma per la seva aprovació. Però hi havia una qüestió que paralitzava tota iniciativa; es temia que la Superioritat Governativa pogués sancionar l’Ajuntament per fer una inversió dinerària en obres quan era de sobra coneguda la seva mancança de diners.
Durant la visita a Ciutadella de D. Carlos Crestar, sud-governador de Menorca, el mandatari manà reunir, en sessió extraordinària, a la Corporació Municipal (1876); en ella va exposar la precarietat observada del local que ocupava l’Ajuntament (ubicat al carrer de la catedral) respecte a altres edificis particulars de la ciutat, que si bé, essent conscient de la situació d’angoixa econòmica per la qual travessava el municipi, mancat de recursos econòmics i a la falta de treball dels seus conciutadans, suggerí procuressin adquirir una Casa més digna i en millors condicions de la que disposaven, on ubicar l’Ajuntament.
Estimulats per la proposta, en la sessió de 27 de juliol de 1876 es delegà al Sr. José León, segon tinent de batlle, perquè s’entrevistés amb D. Joan Saura, resident a la vila de Maó, per tractar de l’adquisició d’una espaiosa casa, de la qual era propietari, situada al carrer Nou (en altre temps Obispo Vila, avui carrer del Seminari).
