Aquesta setmana recordarem un altre ciutadellenc que va néixer fora. Ho faig quan es compleixen vint anys de la seva mort. Es tracta d’un dinamitzador cultural fora de sèrie, arrelat a la terra i cosmopolita, amb una mirada amb la que veia el futur i que li servia per abraçar-nos i encisar-nos amb una amistat i empatia sincera. N’Eduard Delgado, del carrer de Sant Miquel, havia nascut l’any 1949 al barri de Gràcia. Es llicencià en Història Moderna i, molt jove, marxà a Londres, on va beure dels moviments socials, polítics i culturals de l’època. Allà es graduà en Antropologia London School of Economics and Political Science. A Londres va participar en moltes accions culturals i va treballar, entre 1973 a 1977, com a periodista a la BBC World Service. Va tornar a Barcelona, amb una formació anglosaxona quan la cultura catalana estava molt influïda per la francesa. Eduard es va abocar a l’activisme cultural, a l’acció institucional, des de l’observació d’aquell mon dels anys vuitanta sense perdre la reflexió acadèmica a l’hora d’entendre els processos en marxa. Fruit d’aquesta feina va ser la proposta de centres cívics a Barcelona per descentralitzar la política cultural dels Ajuntaments ja democràtics. Eduard s’integra en les administracions públiques locals, entra a formar part de l’equip de cultura de la Diputació de Barcelona i dissenya iniciatives concretes. Quan ningú no pensava que l’acció sociocultural era una feina, ell creà el Centre d’Estudis de Cultura i Participació, per avançar en tècniques de gestió cultural. Aquesta va ser la via per a la creació després del Centre d’Estudis i Recursos Culturals, el seu CERC, que serà la plataforma per a influir en els models de gestió cultural a l’àmbit català i espanyol. Paral·lelament, treballà pel Consell d’Europa i per la UNESCO i esdevingué ambaixador d’iniciatives culturals internacionals. Durant dos anys va viure i treballar a Estrasburg i desenvolupà una acció d’acompanyament de l’evolució cultural a l’Europa de l’est després de la caiguda del mur de Berlín sobre la idea dels Drets Culturals de les persones. Quan torna a Barcelona posa en marxa la Fundació Interarts, una plataforma per a la cooperació cultural internacional, que també s’obrí a llatinoamèrica, essent ell potser el principal impulsor de l’àmbit de diàleg “Drets culturals i desenvolupament humà”, en el marc del Fòrum Universal de les Cultures celebrat a Barcelona l’any de la seva mort, el 2004. Aquells que el vau conèixer em donareu la raó si dic que tenia una capacitat de feina immensa, que era capaç de tenir el cap en moltes coses al mateix temps, tal vegada massa. De vegades el visitava a ca seva, al carrer de Sant Miquel, on passava llargues temporades amb familiars i amics. No crec que vingués a Ciutadella per reposar, sinó per revisar i projectar noves feines. Amb Ignasi Mascaró va escriure un breu estudi sobre les festes de Sant Joan (Quadern de Folklore, n. 3. 1981); quan jo vaig entrar a fer feina al Patronat Municipal de Cultura de Maó em va dirigir (1988) en un estudi sobre la realitat sociocultural del municipi, el qual encara està inèdit; l’any 2000, ell va ser qui va pronunciar el pregó del dia de Sant Antoni. Són algunes proves del seu amor a la nostra terra. Va morir l’any 2004, a 54 anys.
