“I tenia molta por. I aquesta por em feia sentir covard. Com m’ho faria per plantar cara al meu passat? Com aconseguiria eixir d’allà?”
Aquest paràgraf, gairebé al principi de L’endemà de totes les nits, de Gemma Asins, m’impactà. Havent llegit la novel·la em vaig adonar que, de qualque manera, la definia i l’explicava. Però anem ara a l’argument. Ho entendreu millor.
Mònica pateix un avortament quan fa poques setmanes que està embarassada. Aquest daltabaix li fa despertar un record traumàtic de la infantesa. La vida se li estronca. Li cal, llavors, drenar el seu dolor per tirar endavant i recuperar la seva veu, el dret a parlar.
Així, de fet, la novel·la és un llarg viatge des del pou de la desesperació a l’esperança de la reconstrucció. Potser el més impressionant és com l’autora aconsegueix que acompanyem la Mònica en aquest dur camí. Podem cercar noms per explicar-ho, podem parlar d’identificació, d’empatia… Tant és. La veritat, i el realment important, és que sentim el seu dolor per molt diferents i llunyanes que hagin estat les nostres experiències. Us assegur que assolir això no és gens fàcil.
Haureu deduït que és una narració profundament emotiva, però no us penseu ni per un moment que Asins juga amb les cartes marcades d’una sensibleria mel·líflua. El patiment se’ns mostra amb tota la cruesa, sense subterfugis. A la novel·la, com en la vida, no hi ha ornaments retòrics pal·liatius.
Com podeu suposar per tot el que ja us he dit, és escrita en primera persona i s’hi entrellacen les vivències del present amb els records del passat. El resultat és d’una força sorprenent. És d’agrair, així mateix, el llenguatge clar i planer, el relat no es disfressa ni es tempera amb tecnicismes saberuts, però innecessaris.
Abans us he parlat de viatge i no crec anar errat. Tanmateix, potser seria més precís si us ho definís, tot i que no m’agrada emprar la terminologia cristiana, com un veritable via crucis. Mònica l’ha de recórrer, des de les sessions de teràpia al trencament de la càpsula de silenci, passes desoladores per assumir i recuperar-se de l’esvoranc que porta a dins. Un altre possible símil seria la difícil escalada d’un cim, plena d’entrebancs, retrocessos i replans. Sigui com sigui, Asins, ens el descriu, com ja us he dit, sense vels pietosos, però alhora amb una delicadesa extrema que no defuig, però, res que sigui significatiu.
Així, veiem com les ferides del passat supuren en el present, amagar-les, negar-les, només fa que sigui més gran i dolorosa la infecció.
“A casa, de les coses que feien mal, no se’n parlava; per això, perquè feien mal.”
Arribats a aquest punt, em costa continuar amb la ressenya. No vull desvelar res més de l’argument. Potser només som capaç de donar la paraula a la protagonista perquè se us adreci directament:
“Ara sé que tot el que vaig fer per sobreviure ho he d’honorar. Tot allò que vaig decidir fer en algun moment de la vida m’ha fet arribar on estic ara. I perdonar-me no ha estat fàcil, però he trobat com fer-ho.”
Res més puc afegir-hi. No us deixeu perdre L’endemà de totes les nits.
