La celebració recent d’unes jornades gastronòmiques relatives a la cuina històrica i senyorial de Menorca, acompanyades d’una conferència a càrrec d’en Bep Al·lès, va fer-me recordar que l’any 2014 amb una colla d’amics, vàrem organitzar un banquet que ens va traslladar al segle XVIII. Aquest esdeveniment tengué lloc a la casa pairal del Dr. Joan Miralles i Monserrat, filòleg de renom, autor amb na Francesca Cantallops de l’edició del “Receptari de cuina del segle XVIII de Fra Jaume Martí i Oliver” publicacions de l’Abadia de Montserrat 1989. Fra Martí (1712-1788) fou un religiós mallorquí de l’ordre de Sant Agustí recopilador de receptes de cuina aristocràtica i senyorial.
Per un dia la casa del nostre amic va convertir-se en el famosíssim cafè-restaurant parisenc “Le Procope”, lloc emblemàtic, encara avui, testimoni privilegiat de la Història de França dels anys de la Revolució de 1789. Aquell indret era un niu de savis, “la crème de la crème”, des on es cuinaven les idees llibertàries i les directrius a seguir per contribuir a l’enderrocament de l’absolutisme Borbó. Els il·lustres personatges que s’hi prodigaven amb assiduïtat eren: Voltaire el cap de fila, Diderot, d’Alambert, Rousseau, Montesquieu, Robespierre, Danton, Marat inclús Benjamin Franklin (l’inventor del parallamps que durant la seva estància a França, hi va concebre alguns elements de la futura Constitució dels Estats-Units d’Amèrica).
Però aquell 31 de maig de 2014, “Le Procope” de ficció deixaria de banda la filosofia i la política per dedicar-se a l’elaboració d’un dinar que certament mereixeria l’aprovació de Fra Jaume Martí. Com un rusc d’abelles enfeinades, entraren en dansa les mans falagueres d’uns cuiners de fortuna que començaren a tallar, esmicolar, condimentar, batre, enfarinar, fregir, bullir, rostir i enfornar. La casa es va omplir d’aromes dolços i especiats, d’alegria i de rialles. La colla era impacient per cruspir-se els plats escollits per a l’ocasió, d’aquell referit receptari.
El menú confeccionat fou el següent: pilotilles de peix, -vàrem escollir el rap, també podia haver estat de mussola-, pixotera de carn de porc al forn ben condimentada amb sal, pebre, espècies i fruites (panses, pinyons, albercocs, prunes, així com una capa de ciurons). Per a les postres vàrem triar el deliciós pipí, un menjar blanc perfumat de canyella i d’aigua de roses que vàrem abocar dins un plat entapissat de madritxos. Un àpat ben regat amb un bon vi de la nostra estimada terra de Mallorca.
Fou per nosaltres un autèntic plaer caure en la temptació del pecat de la gola compartint aquesta taula de menjars antics i senyorials que ens varen fer somiar i retrocedir en el temps. Encara avui en parlam amb emoció i nostàlgia d’aquell inoblidable dinar de germanor i em ve a la memòria una frase de l’escriptora francesa Georges Sand que diu: “El record és el perfum de l’ànima.”
