Hi ha històries previsibles que així i tot, per un motiu o l’altre, m’agraden. N’hi ha que em sobten i això els afegeix un especial encís. Poques, molt poques em desconcerten fins al punt que del desconcert en neix l’entusiasme.
És el cas de la novel·la que aquesta setmana us vull recomanar. En una habitació desconeguda, de Damon Galgut.
Són molts els motius pels quals m’ha engrescat. L’ús del llenguatge, sense dubtes, que va de les frases tan seques com esmolades a les descripcions acurades, gairebé exuberants. Sobretot, però, m’ha fascinat l’ús que fa l’autor de les veus narratives: un narrador omniscient -el protagonista que se’ns adreça des del futur- s’alterna amb les paraules en primera persona del mateix protagonista en el present que, alhora, s’interpel·la tot utilitzant la segona persona.
Som ben conscient que tot plegat pot semblar un embolic. No ho és en absolut. Ans al contrari, la novel·la es llegeix amb fluïdesa, amb suavitat, i la multiplicitat de veus hi afegeix interès i profunditat.
Si més no, he trigat massa a explicar-vos l’argument. Vet-lo aquí.
Un jove solitari fa tres viatges per Grècia, Àfrica i l’Índia. Viatja de manera senzilla i sense un recorregut prèviament tancat. Pel camí es troba un jove atractiu i enigmàtic, un grup de motxillers amb una confusa relació i una dona en crisi existencial. Llavors ell esdevé el seguidor, l’enamorat, el guardià…
Potser el tret en comú que tenen les tres narracions és la visió més aviat trista de la vida, trista per mor de realista. L’embolcall pot ser el d’un llibre d’aventures, internament és una profunda i acerba reflexió sobre la incomunicació, la covardia, l’isolament, les mancances íntimes, el desig frustrat, les oportunitats perdudes…
“Potser quan dues persones es troben per primera vegada totes les variacions possibles del destí es troben a l’interior de les seves naturaleses separades.”
Tinc el costum d’assenyalar als llibres les frases, paràgrafs o seqüències que m’han impactat. Així, En una habitació desconeguda talment sembla haver patit un martiri. Pàgines doblegades, subratllat arreu, guixat, farcit de comentaris als marges… Això us pot donar una idea de quant de molt m’ha impressionat.
De qualque estranya manera, l’autor aconsegueix que caminem per senderis polsegosos, travessem serralades, ens deixem sacsejar per autobusos atrotinats, busquem desesperadament ajut mèdic… En definitiva, que fem nostres les vivències d’un jove sud-africà que recorre el món.
Perquè del primer al tercer viatge, el protagonista es transforma, canvia. De fet, el constant vagar és, alhora, un camí d’introspecció que el porta a fer-se preguntes, a analitzar-se, a fins i tot qüestionar-se els seus sentiments i motivacions.
“En el moment de més claredat pensa que ha perdut la seva capacitat d’estimar, persones o llocs o coses, sobretot la persona i el lloc i la cosa que és ell.”
Podria continuar intentant disseccionar la novel·la, reblar la idea del ‘viatge’ com a gran metàfora de la vida, parlar de l’opció sexual dels personatges, emplenar la ressenya d’enlluernadores cites textuals, però sincerament consider que no és necessari. Així que clouré aquest escrit recomanant-vos que goseu acompanyar el protagonista en els seus periples i dient-vos que “en una habitació desconeguda t’has de buidar per poder dormir.” Entrem-hi.
