El Ministeri d’Agricultura, Pesca i Alimentació del govern estatal ha posat fil a l’agulla -o a la xarxa- per aturar el cop al sector pesquer. Un cop que, tot i esmortit amb els acords que han pogut treure a Brussel·les, continua fent mal. Som una illa, hem estat des de fa molts anys lligats a la mar. Però, des de 2020, ens hi fan donar-li l’esquena.
Si bé les raons de Brussel·les es poden entendre, avantposar la justificació mediambiental i sostenible a qualsevol altra circumstància, pot arribar a causar la paradoxa de, per salvar la pesca, finalment deixar-la morir de finor.
El concepte de sostenibilitat, tanmateix, ja hi ve un poc carregat de paradoxes. Hem de pescar, però manco. Fins al punt de que només es mira la recuperació dels ecosistemes -que s’haurien també de mirar amb lupa, i veure realment quina és l’explotació real que tenim en aigües de Menorca-. A la vegada, però, hem de consumir producte local i crear una economia circular. Local, de producte de la mar, de cada vegada en deixen pescar manco. I els pescadors i peixaters -que també són empresaris-, queden sense feina per poder reinvertir en l’economia del vesí, que es veu obligat a comprar el peix que arriba de fora.
També hi ha que tenir en compte que el peix i el marisc són peces fonamentals de la nostra gastronomia, del nostre receptari tradicional i a la vegada un fet que ens diferencia d’altres destinacions turístiques i gastronòmiques. Sense peix, tampoc hi ha cuina menorquina.
Així, la mateixa administració que promou la sostenibilitat, l’europea, aconsegueix l’efecte contrari que cercava amb una mesura que està per veure fins a quin punt ofegarà als nostres pescadors en aigües de la Mediterrània.
