Itziar Lecea / Maó – Ana Capó és autora i protagonista de la portada. Tanmateix, la història de n’Ana ens va captivar fa ja un temps. Protagonista, en aquesta ocasió, de la seva pròpia imatge, n’Ana empra la fotografia com una potent eina terapèutica. Un mirar-se a ella mateixa i als altres a través de les lents de la compassió i la bellesa, de l’enteniment profund més enllà de la pell. Però us deixem que sigui ells qui us expliqui la seva història.
Qui és n’Ana Capó?
Ana Capó és una persona on fa uns anys va decidir canviar la forma de veure i viure la vida. Una persona que va decidir aprofitar cada dia i intentar viure en pau i calma. Avui hi som i estem bé, demà no ho sabem. Intent donar i agrair sempre, la vida és molt curta com per esperar a fer-ho. Com va dir Pau Donés “Viure és urgent” però s’ha de fer amb consciència. Em considero una enamorada de les persones, m’agrada l’esport i l’art, en especial la fotografia.
D’on vas agafar el gust per la fotografia?
La fotografia m’ha agradat des de ben petita, recercava als àlbums de casa, on els pares sempre m’anaven explicant qui eren les persones que hi sortien.
Obrir aquells àlbums era màgic, sempre hi descobria alguna cosa nova, i aquella olor especial que fan avui en dia encara, olor mesclada entre químics i humitat. Només els àlbums familiars fan aquella olor.
Als 10 anys em van regalar la meva primera càmera, i allà va començar tot, no feia per carrets. Al batxillerat artístic, hi feia hores revelant al laboratori.
Fins que un dia el meu home em va regalar una Olympus compacta amb un gran zoom i al cap d’uns anys la meva primera rèflex, rallam de l’any 2000. Allò va ser un descobriment. Al cap de quatre anys ja estava fent feina a un laboratori fotogràfic i formant-me. Per després especialitzar-me en retrat, nadons i família, vaig posar el meu propi estudi on compaginava reportatges amb impartir cursos de fotografia.
Com se’t va acudir ajuntar fotografia i teràpia? Quina història hi ha darrere aquesta decisió?
Al darrere aquesta decisió hi ha la meva pròpia història, una història fotogràfica la qual vaig iniciar-me en el món de l’autoretrat sense ser-ne gaire conscient del que feia. Explicada mitjançant les imatges de com m’anava sentint i de quines emocions em removien per dins.
Tot va sorgir arrel de passar per una fractura trimaleolar i s’hi afegí la síndrome del Sudeck (malaltia desconeguda encara a dia d’avui). Vaig quedar sense caminar i em vaig anar autoretratant durant cinc anys. El dia que vaig penjar els autoretrats a les xarxes em vaig adonar de què la gent se sentia identificada en totes i cada una d’elles. Llavors em van donar una beca i vaig anar a especialitzar-me en Fotografia Terapèutica, Participativa i Emocional a Barcelona, i descobrir que hi havia darrere cada fotografia que m’havia anat fent durant la complexa recuperació.
Tot art pot ser terapèutic. Què té d’especial la fotografia, en aquest sentit?
La imatge és un suport amb què sempre hem comptat per aconseguir arribar on les paraules no arriben i té un poder curatiu en si mateix. Captar l’essència del moment, aprendre a prioritzar, buscar un angle que mostri el que ens interessa, ressaltar la bellesa del que ens envolta o recolzar-nos en un discurs… totes aquestes són genialitats de la fotografia que ens aporta a tots una possibilitat de creixement creatiu i vital sense precedents. La fotografia genera un canvi positiu en persones, o àrea social, on l’objectiu és millorar el benestar, reduir l’exclusió social i crear un canvi positiu en una comunitat.
Promou el creixement d’un mateix, el benestar, la millora de les relacions familiars, l’activació del canvi social positiu, la reducció de l’exclusió social, l’enfortiment de les comunitats i la millora de la capacitat d’anàlisi visual, etc. Ens fa de mirall i fa visible l’invisible. Posa consciència a l’inconscient.
Fas molta fotografia amb la dona com a figura central, per què?
A pesar que tothom té sentiments i emocions, tal vegada la dona és qui està més disposada a aprendre a gestionar-les a causa de tots els canvis que anem passant al llarg de la nostra vida. Passam per moltes transformacions i potser això fa que s’interessin més per aquesta branca. Des que passam de filletes a adolescents, des que som mares o ens arriba la menopausa… estem passant per canvis constants i hi han coses avui en dia poc explorades a fons encara.
Els projectes que realitzo, elles em diuen que no són només reportatges, són experiències i trobades on poder compartir, on perdre la vergonya i on tenir un temps per a elles i retrobar-se amb elles mateixes, on tornar-se a estimar, valorar, empoderar, etc. Algun dia fotografiaré homes! Esper que m’arribi aquesta oportunitat!
Quines són les teves fonts d’inspiració?
Crec molt en la inspiració d’un mateix, en la pròpia creativitat i en apuntar totes aquelles idees noves que surten de cada taller que imparteixo.
És cert que sempre estic visitant exposicions fotogràfiques i d’art en general. Això em porta a crear noves idees de com enfocar les activitats, formacions i nous projectes. Judy Weiser va ser una de les impulsores en fotografia terapèutica i sempre que puc vaig a les xerrades, conferències i cursos que imparteix.
Ens pots contar algun procés terapèutic que hagis viscut de prop i com la fotografia ha aconseguit ser una eina de superació?
Actualment, estic treballant amb persones que passen per oncologia i els seus familiars com acompanyants. Persones amb malalties còniques (fibromiàlgia, Parkinson…) i persones amb tots tipus de discapacitat (invidents, sords) també amb persones de Salut Mental i fillets i adolescents. La fotografia permet travessar fronteres i tot tipus de cultures. Una experiència molt polida que vaig viure i de les primeres, va ser ajudar a una persona amb una malaltia crònica que li havien diagnosticat feia un parell d’anys, a fer-ho públic. Per jo això no té preu.
Generalment són processos molt complicats de pair, a fer-se a la idea, a conviure amb allò, a adaptar-se, i a acceptar-ho. I quan això passa, és un regal, per ells i per jo.
Dintre del món de la fotografia, com veus la figura de la dona, més enllà de ser model?
La dona com a fotògrafa, mica en mica anem fent passes, però així i tot, jo als meus començaments, em vaig endur colque crítica per ser dona, colque colzada per ocupar el lloc d’alguns fotògrafs que ja no hi són. I aquella vegada els vaig demanar,
-I tu com vas començar?
Em va contestar:
-Com tu, però això és un món d’homos!
Llavors em vaig proposar, que costi el que costi, també hi havia d’haver lloc per jo i per les que venguin al darrere, siguin homes o dones. Voldria puntualitzar que no treballo amb cossos perfectes, la perfecció de model ni existeix ni la vull, i tot depèn dels ulls amb els quals miris. S’ha de donar oportunitat a tots els cossos! Tots són preciosos, si som capaços de mirar l’ànima de les persones, la persona no és un físic, és un tot. I que polit és un cos irrepetible, únic i exclusiu! I dir que a mi m’han criticat per ser massa prima i quan em vaig engreixar a causa de la lesió, per massa grassa. Mai ho tenim bé. El problema el tenim en els prototips que ens creen les xarxes i ens els creiem. Hi ha molta gent jove amb problemes de salut mental per aquesta causa, ens alimentem d’imatge, és la font que ens rega. Pensem en imatges, i mentre aquesta societat continuï així, és difícil, lluitar contra els estàndards. Penso que un dia, no gaire llunyà, ho aconseguirem!
