Miriam Triay / Ciutadella – Elena Santiago (Andorra, 1994), intèrpret, actriu i creadora teatral i de cinema; es va convertir, el passat 26 d’octubre del 2024, en la guanyadora del 49è guardó del Premi Born de Teatre. La passió per les arts escèniques i creatives, li va sorgir de ben petita. Quan, centrant les seves hores extraescolars en la música, s’adonà que l’atreia el teatre. Així, i després d’estudiar a l’Institut del Teatre, Santiago s’ha convertit en una de les cares joves de l’actuació i l’escena, sobretot teatral, fins al punt d’haver-se convertit en la guanyadora d’un dels premis més importants d’Europa.
Com neix aquesta passió pel teatre?
Em neix d’una manera una mica divertida, la veritat.
Jo abans de fer teatre, assistia a l’Institut de Música d’Andorra. Ja que realment la primera passió, la primera art que em cridà l’atenció, fou la música. Encara que ja m’adonava des de ben aviat que no acabava de ser el meu lloc.
Justament en aquest mateix edifici també s’hi ubicava l’aula de teatre. I, per tant, cada dia, quan assistia a les classes de música, veia com els apassionats de l’escena entraven, parlaven, passaven l’estona. Això em va cridar molt l’atenció des de sempre, fins que vaig decidir que volia intentar-ho, que volia assistir a una de les seves classes, i veure què feien.
Així va ser com, durant una temporada, vaig estar fent teatre i música. Fins que, veient que havia de decantar-me només per un, ja que ambdós era inviable, em vaig quedar amb el teatre.
Per què et vas quedar amb el teatre?
Perquè em vaig adonar que era la forma més fàcil i adient per expressar-me. Que per jo era alguna cosa natural, no forçada. I que la música, després d’anys, no havia aconseguit el mateix. Amb el teatre podia alliberar-me. I podia explorar-me.
I una vegada t’adones que el teatre és la teva passió… què passa?
Doncs que amb devuit anys em vaig presentar a les proves d’accés a l’Institut del Teatre. Ja per especialitzar-m’hi i, en un futur, poder-m’hi dedicar. Era la meva vocació, i volia seguir aquest camí.
A l’Institut del Teatre vaig entrar amb l’itinerari de teatre físic, o com es coneix popularment, teatre de gest. I, per poder complementar aquests estudis amb l’aprenentatge, també, d’escriptura teatral, em vaig apuntar a l’acadèmia Eòlia, on vaig fer una assignatura de text. Així, vaig poder tenir una formació més completa des del principi de la meva trajectòria acadèmica.
Diguem que la meva formació base és el teatre físic, però també vaig tenir i gaudir d’algunes eines bàsiques de teatre de text.
I després de l’Institut del Teatre, per on et porta aquest camí a seguir?
Vaig tenir uns anys bastant bons de feina, quan vaig sortir de l’Institut. Participant en projectes bastant xulos. Fins que va arribar la pandèmia. I si els actors, de normal, ja formam part d’un sector precari, durant la pandèmia tot això es va agreujar. Va caure.
Aquesta circumstància va fer que m’adonés que, per continuar tenint una carrera professional completa, havia de començar a escriure més seriosament. A explotar la meva part més creadora, dins el teatre. Al final, la meva formació com a actriu també ho era de creadora, perquè escènicament ja havia creat contingut, amb el teatre de gest. I ja havia fet, encara que fos, una assignatura en aquest sentit. Per poder perfeccionar, llavors, la meva tècnica d’escriptura, per seguir treballant i explorant les eines d’aquesta, em vaig apuntar a l’obrador de la Sala Beckett.
I què passa en aquest obrador de la Sala Beckett?
Doncs que, i com sospitava, em donaren les eines necessàries per desbloquejar la emva escriptura. I a partir d’aquí, em començaren a néixer i sorgir idees i necessitats. I, concretament, va aparèixer una idea que necessitava ser escrita.
Quina és aquesta idea?
L’obra El silenci, la guanyadora de la 49ena edició del Premi Born de Teatre. Realment, el meu primer projecte en aquest sentit, enterament meu.
Dins la Sala Beckett, m’adono que vull explicar i parlar d’una part clau de la història d’Andorra, el meu país, la meva terra natal. Perquè m’adono que molta gent, com jo mateixa, té molta curiositat per saber informació sobre una època de la nostra història, que està constituïda per un buit. Ningú dels qui ho recorden en parlen, i els qui no hi eren, no saben més que suposicions i idees que corren.
Per tant, cap andorrà pot explicar res d’aquests anys, perquè mai se n’ha parlat, és un tema que sempre es calla. Un moment de la història andorrana, rodejat del silenci.
Estic parlant, en tot moment, del període d’entreguerres.
Apareix, llavors, la necessitat d’emprar la ficció per intentar emplenar aquest buit que durant tota la meva vida m’he intentat imaginar i explicar, però que no he pogut perquè sempre és alguna cosa que es calla, que no es diu. No es parla d’això. I és aquí quan, acabo veient que, no només vull parlar d’Andorra, sinó també de com aquest buit afecta a través del temps a la societat en què vivim, i a les societats anteriors, a les generacions passades.
Parles d’una ficció… com l’has jugada?
A través de tres generacions d’una mateixa família que presenta, justament, un secret. I aquest és la troballa d’una fosa comuna a una de les seves propietats. Amb cossos enterrats, que la pròpia família no deixa excavar.
Així, tu veus la història d’aquest secret durant tres generacions diferents, i de com els afecta a tots els membres individualment, i conjuntament.
I aquest buit real que comentes, de la història d’Andorra… dius que tothom el coneix però ningú en parla… A què fa referència?
Sí, jo crec que seria una mica comparable amb el que també va passar a Espanya. On també hi ha moltes fosses comunes, de la guerra civil. I encara que ara hi comenci a haver més recursos de memòria històrica, tampoc se n’ha parlat, realment. Tothom sabia què hi havia, i el que passava, però no se’n parlava. Espanya és el segon país del món on hi ha més fosses comunes…
Llavors, crec que passa una mica el mateix a Andorra. Se sap que ha passat alguna cosa, però no se’n parla. Es tracta d’una època, a més, en què al Principat hi havia molt de trànsit de persones que venien d’Espanya a França o viceversa. I llavors hi ha molta història, i molts rumors que circulen al voltant de tanta gent. Però clar, com dic, són rumors. La gent no sap realment el que és veritat o mentida. Jo tampoc ho sé.
Ningú no ha anat al lloc on es diu que hi ha una fossa a excavar per veure si el que es diu és cert. Es queda en rumor.
I com va sorgir la necessitat de presentar aquesta obra al Premi Born de Teatre?
Doncs mira, quan la vaig acabar, després de dos anys, al febrer d’enguany, vaig recordar el que em deia la meva professora Marilia Samper, de la Sala Beckett. I era que aquesta història, quan la tingués acabada, l’havia de presentar a llocs. S’havia de conèixer.
Per tant, i just la vaig tenir llesta, vaig decidir presentar-la al Premi Born.
Després d’haver guanyat el premi… quin camí seguirà ‘El silenci’?
A mi el que m’agradaria és veure’l representat, evidentment. Per tant, la feina que he de començar a fer, és la d’anar a tocar portes. Per veure qui està interessat a sumar-se a la producció d’aquesta obra. Convido a tothom qui vulgui. És una obra que, pel tema, que consider molt andorrà, però alhora, i pel que he explicat, molt universal; es podria interpretar a qualsevol lloc d’Espanya i Andorra. I, per tant, en qualsevol dels seus idiomes. Ja sigui en euskera, gallec, castellà o català (l’original).
I gràcies al Premi Born, crec que això és més possible que abans.
Per acabar… hi ha algun altre projecte que vulguis comentar?
Fa poc, a mitjan novembre, vam estrenar una peça de teatre immersiu, Nua, a Andorra. És curiós perquè justament té el mateix nom que la revista, i m’ha semblat important de dir.
L’he escrit jo, però la dirigeix na Gina Robles, actriu i directora. I és una peça que va sobre la violència digital, i de la complicitat mal entesa. De com en un moment d’agressió, violència, la complicitat ajuda que aquesta segueixi, i no aturi. El nom, Nua, és perquè se centra sobretot en el filtratge d’imatges íntimes, i de com afecta les persones. I la idea principal és treballar-ho amb el públic, fent-lo còmplice. Per observar el paral·lelisme amb la gent que realment ho és. Pel simple fet de reenviar aquestes imatges a altres persones, o de no intentar aturar-ho i rompre la cadena.
